Vaclac Smil està considerada com una de les veus expertes en història de l’energia a nivell mundial. És especialista en el paper que ha jugat l’energia en el desenvolupament (o caiguda) de les civilitzacions al llarg dels darrers deu mil anys i les seues anàlisis sempre van acompanyades d’arguments i dades irrefutables i contrastables. En aques blog ja vaig fer una ressenya del llibre Cómo funciona el mundo on repassava els aspectes geopolítics del nostre món vinculats a l’energia i a la disponibilitat de recursos.
En aquest nou assaig (i breu, no arriba a les 100 pàgines), Smil desgrana amb tota mena de detalls i dades numèriques l’estreta dependència de la nostra societat respecte els combustibles fòssils i com d’impossible és prescindir-ne si el que volem és continuar amb un nivell de vida semblant a l’actual. Posa l’accent en el fet que en tan sols 27 anys (els que quedaven fins el 2050 quan escrivia el text) és materialment impossible fer una transició energètica en els termes que s’estan plantejant. Uns termes que es basen en la descarbonització de la societat a costa d’una electrificació massiva i que trobem representats en l’estratègia 2030 de la Unió Europea (Green New Deal) o en l’estratègia 2050. Les deus estratègies busquen arribar a l’objectiu d’emissions zero de gasos d’efecte hivernacle (GHE) i així eviat sobrepassar el límit d’escalfament acordat a París el 2015 i que es fixava en un increment d’1,5 ºC respecte els valors preindustrials. El 2023 es va mesurar un increment global d’1,48 ºC i ningú dubta que la barrera del grau i mig es superarà sense remei el 2030. Quda per veure quin serà l’increment de cara a 2050.
El text d’Smil és especialment interessant perquè més enllà de les dificultats tècniques que implicaria fer una descarbonització tal i com és plantejada, posa el dit a la nafra quan s’hi refereix als costos econòmics d’emprendre una tasca d’aquesta envergadura. Si ja coneixíem els límits físics pel que fa a disponibilitat de certs recursos materials i per la impossibilitat d’electrificar certs sectors de la nostra societat, ara hi hem d’afegir la limitació econòmica que la faria totalment inviable en un període tan curt com són 27 anys (pràcticament 25, ara).
L’edició que ha fet Arpa de l’asssaig d’Smil compta amn un comentari final, que bé podria ser qualificat d’epíleg, a càrrec d’Antxon Olabe que va ser assessor del Ministeri per a la Transició Ecològica entre 2018 i 2020. Olabe fa una crítica interessant i honesta al text de Vaclav Smil perquè, a banda d’elogiar el profund coneixement de la qüestió energètica per part de l’autor, també li retrau el fet que no faça més incís en el context de la transició que cal fer ara mateix. El context és el de la crisi climàtica i aquest requereix actuar amb urgència i determinació segons Olabe. La crítica rau en què els símils històrics d’altres transicions a què es refereix Smil no poden ser comparables al moment actual perquè ara disposem d’uns coneixement i unes capacitats tècniques que no hi havien en altres èpoques. Adverteix, a més, que les anàlisis i reflexions d’Smil poden ser munició argumental per a aquells que s’hi oposen al desplegament massiu d’infraestructures renovables i què Olabe (com tots aquells defensors de l’agenda 2030 o, llegim entre línies, defensors dels interessos de l’oligopoli energètic) qualifiquen de retardistes.
El debat que presenta Olabe és molt pertinent, però per ser totalment honestos crec que s’hi hauria d’afegir un altra pregunta damunt la taula. Transició energètica per a fer què?
És manifestament evident que és del tot impossible electrificar el 85% de l’energia primària que consumim i que ara mateix prové de fonts fòssils. Per tant, l’única manera de fer-hi front al que ens ve a sobre és apostar d’una forma clara i decidida per un decreixement que reduïsca de forma notable el consum en tots els seus aspectes. Només així, reduint la demanda energètica de forma dràstica, podrem garantir que aquesta demanda siga pràcticament de forma íntegra de fonts renovables.