A 10 anys de Tota pedra fa paret

Ni més, ni menys. Al maig va fer 10 anys que Tota pedra fa paret veia la llum, però despistat com és un servidor, no me n’he adonat fins ara. Una aventura, la de Tota pedra fa paret que començà com un intent de recollir petites anècdotes, xerrades, costums perduts o en via de perdre’s… i que acabà teixint-se com el que va acabar sent: una novel·la curta ambientada a un mas d’Ares del Maestrat.

D’una idea a una bogeria

El 2013 ja feia molt de temps que em rondava pel cap la idea de fer eixe recull d’idees, paraules i tot un imaginari d’un món que s’esvaïa. Feia poc que a la família s’havien incorporat dues nebodes i un nebot i l’avi (el uelo) havia marxat i això em va fer reflexionar sobre tota una part de la cultura familiar que s’esfumava i que potser mai arribaria a formar part de la generació que ara brollava. Em pareixia una llàstima que no ho conegueren i, fins i tot, ho trobava injust. Tanmateix, vaig considerar que la generació que ens trobàvem al mig teníem un mínim de responsabilitat en fer-los-hi arribar. Ara bé, com?

El primer impuls va ser començar una espècie d’inventari de fitxes amb tot d’informació dispersa i que, a mesura que l’anava fent, veia com d’inconsistent era el projecte. Així que calia buscar una alternativa i això en mans d’algú amb un punt d’atreviment i, tot siga dit, inconsciència, podia esdevenir una bogeria. I si provem de lligar un relat on tots eixos elements vagen apareixent de forma natural alhora que expliquem una història que puga ser propera, versemblant i arrelada al territori? I si faig una novel·la ambientada al mas?

Quanta raó tenia aquella veu que deia que l’atreviment és sovint fill de la ignorància. Quines capacitats o coneixement literaris tenia per a bastir una novel·la? Cap ni un. Bé, un sí que el tenia, la necessitat d’explicar coses. Com diu una amiga, m’escrivia a sobre. Així que, comptat i debatut, em vaig fer un croquis i em vaig llançar a l’aventura.

Bastint la trama

Hi havia una qüestió que tenia de bon començament clara, la novel·la tindria com a escenari principal un mas. Volia endinsar-me en com un món tan potent i extens com va ser el del mas a les nostres comarques havia col·lapsat al llar del segle XX fins a pràcticament desaparèixer. Avui, si bé queden masos habitats, la manera de viure ha canviat molt, com és lògic i natural. Hi perviuen maneres de fer però adaptades als nous temps, tal i com sempre ha passat, d’altra banda.

Explicar l’ocàs de la vida al mas havia d’anar lligat, forçosament, a dos fenòmens que van marcar i de quina manera les dècades centrals del segle passat als nostres pobles. D’una banda la mecanització del camp i la devaluació de tot allò que tenia res a veure amb el rural i per una altra la conseqüència associada: l’emigració, bé cap als pobles de referència de cada mas, bé cap a les ciutats que s’industrialitzaven amb passes de gegant. Per tant, tots dos aspectes havien de veure’s reflectís a la novel·la.

El següent pas era triar els personatges. Crear-los, donar-los-hi ànima i que foren versemblants. Aquesta va ser la part més entretinguda del procés i la que més ha donat que parlar després. Com que mai ho havia fet, vaig decidir anar a preu fet i triar un escenari i un conjunt de personatges que tinguera ben identificat i que no em pogueren provocar incoherències mentre escrivia. Així que vaig optar per ambientar l’acció a un mas que coneixia bé -la Vall- i un poble i terme que també tenia apamats -Ares del Maestrat. I pel que fa als personatges, els de la família del meu avi i que van viure al mas. Això sí, canviant tots els nom (tret d’un) i inventant-me alguns personatges per a jugar i així poder incloure escenes concretes.

Finalment, la trama, seria una barreja d’anècdotes reals -viscudes per altres personatges- i ficció que feren de la lectura un joc d’amagatalls per a aquells eventuals lectors que pogueren reconèixer l’espai, els personatges o el que s’hi explicava. En cap cas tenia intenció de fer una novel·la biogràfica o fidel al que va passar al mas o la seua gent, tot i que això ha generat molt de debat a posteriori.

El procés d’escriptura…

El paper en blanc sempre fa por i és quelcom que bloqueja. Em va costar emprendre el relat i en particular perquè no sabia com fer una primera aproximació a tot allò que volia explicar. Tenia els dos personatges principals de la novel·la, Carme i Salvador, però les primeres proves d’escriptura quedaven fredes, distants. Feia servir un narrador omniscient que com si d’un esperit que ningú era capaç de veure anava explicant-ho tot en tercera persona. Quedava lluny i, sincerament, molt pobre. Vaig provar aleshores d’implicar-m’hi més directament i afegir-hi un narrador en primera persona. Un tercer personatge, jo mateix, que fora més directe i de retruc li donara un punt més de versemblança. A més, tampoc hauria estat just utilitzar tot la meua estructura familiar i no incloure’m jo, així que tocava mullar-se. El resultat de les primeres proves em va agradar, però no podia ser jutge i part! Així que vaig convidar la Rosanna, companya de departament a l’institut on treballava, perquè em donara la seua opinió.

Li vaig passar el que acabaria sent el primer capítol i no només li va agradar sinó que em va demanar -fins al punt d’exigir…- el segon capítol. Quantes vegades li he dit que si no haguera estat per la seua insistència mai l’hauria acabada! Si Tota pedra fa paret acabà sent una realitat és en bona mesura gràcies a ella. Així va ser que al llarg de dos mesos, de setembre a octubre, el text anà creixent fins convertir-se en el que és.

…i d’edició i publicació

“L’has de publicar!” fou la següent exigència de la Rosanna. I ara! ni de bon tros! Això només era un experiment humil i potser massa ambiciós per a conservar la memòria d’un món, en cap cas la finalitat era fer-ne una publicació. L’objectiu era fer unes poques còpies per als de casa i regalar-los-hi per Nadal.

Un dia després tenia damunt la taula del departament de Física i Química un llistat d’adreces de correu electrònic d’editorials i premis literaris on presentar la novel·la. Ja us dic jo que si busque una agent literària, la Rosanna és una crac! Vaig riure una bona estona i no n’hi vaig fer massa cas, però la Rosanna no reia igual. “Prova-ho! Què perds?”. Doncs també tenia raó, no hi perdia res. Així que vaig començar a enviar l’original a unes quantes editorials i vaig tenir ocasió de veure com es mou el món editorial amb una perspectiva més aviat enjogassada i encuriosida que no pas interessada en arribar a publicar res. El cas és que el 2013 no era el millor moment per enviar res a les editorials, eixíem de la crisi de 2008 i el sector estava sota mínims. Només publicaven premis o autors/es coneguts que asseguraren vendes. Al cap i a la fi, l’editorial és un negoci més i ha de tenir beneficis a final de mes. La majoria d’editorials ni tan sols van respondre, algunes ho van fer tot excusant-se, molt educadament, en els mals moments que vivia el sector i, unes poques, em proposaven una opció que em va cridar força l’atenció. Em proposaven publicar-lo si jo em feia càrrec del cost econòmic.

Va ser una experiència interessant per tal de descobrir com funcionava el procés d’edició i publicació d’un llibre, punt. Però la Rosanna no llançava la tovallola. “Saps que te’l pots autoeditar?”, “Per què no ho proves? Tu te’n sortiràs, saps maquetar-lo…”. I així va ser que la bogeria acabà prenent la forma definitiva.

Faltava, però, una portada. Tenia clar que hi apareixeria una paret de pedra i volia que aparegués la simbologia del regal d’alguna manera. Sandra va ser l’artífex de crear un muntatge a partir d’una foto d’una paret mitgera que tenia de la devesa dels mas de Llomes i un paper d’empaquetar mig esgarrat que deixava entreveure l’interior, la paret.

El balanç

La veritat és que va ser una temeritat publicar un llibre així, de colp, des de la visceralitat. Quan més llegeixo, més me n’adono de la gosadia que va suposar entrar en eixe món sense saber-ne prou, només armat amb la inconsciència i la ignorància. Sovint he pensat que em vaig precipitar i no només perquè la primera edició tenia errors tipogràfics, sinó perquè encara no m’he tret la síndrome de l’impostor que penetra en un terreny que li és aliè i que, per tant, està condemnat a ser un intrús.

Per un altre costat vaig rebre comentaris molt positius que venint de qui venien, han acabat pesant més i la sensació que tinc ara és que sí que va pagar la pena escriure’l i donar-lo a conèixer. Un d’aquests comentaris va ser el de Pere-Enric Barreda. Vaig anar a veure’l al seu despatx de la Universitat de Barcelona, allà al campus de la Plaça de Diputació, per un altre tema i li’n vaig regalar un d’exemplar. Li vaig oferir amb certa vergonya però amb la idea que li agradaria llegir aquella història d’un mas i una gent que coneixia. La seua resposta, el dia següent, em va deixar bocabadat: “Però tu saps el que has fet?”, “Això és una joia!” I no només això sinó que em va suggerir d’afegir un glossari al final per tal de facilitar la lectura a aquells lectors poc avesats a la variant del català que parlem al Maestrat. M’ho va suggerir i em va proposar el llistat de paraules que apareix en les edicions posteriors. Que Pere-Enric, a qui tant admirava i admiro encara, em dedicara aquelles paraules em va fer enrogir. Em va proposar també de presentar el llibre a Benassal la Setmana Santa de 2014, però malauradament ens va deixar aquell 1 d’abril i ni hi va estar present. Aquella presentació, però, li la vaig dedicar i en guardaré sempre un record molt dolç.

Hi ha un altra categoria de comentaris que tenen tant valor o més que aquest de l’amic Pere-Enric. És la d’aquells lectors que mai abans havien llegit res en valencià, aquella gent del poble que, sorpresos, havien trobat la seua parla escrita en unes pàgines i que, a més, explicava coses extremadament properes. “És la primera vegada que llig en valencià!” Només per això, pel fet que valencianoparlants hagen llegit en la seua llengua per primera vegada, ja ha pagat la pena. I és tot un orgull que el primer llibre que hagen llegit siga aquest.

En un altra categoria estarien totes les especulacions fetes al voltant de la veracitat del que s’hi explica, d’on acaba la realitat i on comença la ficció… fins i tot gent molt propera té dubtes, però això és un secret que ens guardem Carme, Salvador i jo.