Aquest llibre és un recull de 9 petits assaigs sobre ruralitat des de diferents perspectives però que totes convergeixen en un aspecte que podria ben bé considerar-se el seu denominador comú: el procés d’extractivisme, espoli o colonització, diguem-li com vulguem, sobre el rural segueix ben viu i, fins i tot, corre el risc d’agreujar-se les properes dècades davant les múltiples crisis que estem vivint.
Així, Corsino Vela tracta la qüestió de l’agroindústria com a present i horitzó inviable per al rural des d’un punt de vista d’equitat i justícia territorial. Miquel Amorós, per la seua banda, fa una anàlisi detallada de fins a quin punt una metròpoli com Barcelona ha fagocitat la resta de Catalunya, cosa que serveix de paradigma per a analitzar tantes altres situacions arreu del territori.
Lluís del Romero aconsegueix sintetitzar en unes poques pàgines l’operació de desprestigi continuat durant dècades sobre el rural i com la suma d’aquestes polítiques de concentració urbana han generat un greu desequilibri territorial que costarà molt revertir. Situa tres punts clau en l’origen de la caiguda del sistema agrològic tradicional i que constituïa el pal de paller de les societats rurals: la mercantilització de la producció agropecuària, la monetització de les relacions socials i econòmiques i la proletarització de la pagesia. Totes tres convergeixen sota el paraigües del capitalisme industrial com a causa principal d’aquest desequilibri territorial.
L’assaig d’Adrián Almazán és especialment interessant perquè planteja aquest capitalisme com un actor bèl·lic que ha declarat la guerra a Gaia. I ho és perquè a banda de posar l’accent en els dos grans pilars del capitalisme, la disposició de fonts d’energia barates i recursos materials (aparentment inesgotables tots dos), hi afegeix l’explotació del treball invisibilitzat de les dones durant segles. Arribat el segle XXI tots tres pilars trontollen i el capitalisme fa aigües. Davant d’això al rural se li obren dos escenaris, el de les oportunitats i el dels oportunistes com molt bé descriu Almazán.
Itziar Madina i Sales Santos ens traslladen a les microsocietats precapitalistes per recordar-nos la potencialitat d’allò comunitari per damunt d’allò privat. Ens conviden a repensar-nos per tal d’afrontar els reptes que tenim al davant des d’una perspectiva allunyada de l’individualisme i de la propietat privada i ens mostren diversos models que poden ser inspiradors a tall d’exemple. En una línia semblant però centrada en la producció d’aliments, Annaïs Sastre contraposa els models agroindustrials a l’agroecologia i les possibilitats de reeixir d’aquests davant la impossibilitat de perllongació dels primers. Isabel Vilalba segueix el fil amb un al·legat en favor dels moviments de lluita pagesa com a valedors d’un model agroecològic que es mostra com a única via d’escapament de l’actual capitalisme ferotge que extrau fins al límit i més enllà els recursos del territori. Acaba posant en valor la Declaració sobre els Drets de les Persones Camperoles i d’altres persones que treballen al medi rural adoptada pel Consell dels Drets Humans el 2018.
El recull d’assaigs acaba amb un text d’un okupa rural que reivindica el moviment d’ocupació de territoris rurals abandonats tot plantejant una sèrie de reflexions i qüestions molt interessants i mereixen una relectura. Finalment, Fruela Fernández aborda un tema incòmode que sovint agafa to de tabú i que per contra és una realitat de molts pobles: què dona la identitat de poble? Què és ser poble? De ben segur que trobareu paral·lelismes al costat de casa vostra.
El llibre és, en el seu conjunt, excel·lent i com el seu títol diu, és capaç d’agitar consciències i despertar racons de la nostra ment que els calia un bon sostovó.