Ens venen les festes de Nadal com un moment de retrobada familiar tot aprofitant que el dia es fa curt i ve de gust arraulir-se a la vora d’una taula amb la gent estimada. Un temps per al gaudi de la conversa, pausada i sense data de caducitat. Un temps de sobretaules llargues en el que hem de desconnectar de les presses del dia a dia i tenim ocasió de relaxar-nos amb els de casa. Idíl·lic, si no fos perquè…
Perquè les setmanes prèvies són un maldecap constant ple de presses i angoixes per saber què regalar i a qui, organitzar sopars i comiats (marxa algú?), festivals de Nadal escolars (això és una altra lliga per a famílies amb xiquets) i compres i més compres! No fos cas que ens enxampe l’any nou amb la casa buida!
Viure amb les nostres contradiccions
Parles amb coneguts, amics o familiars i tothom sembla ser conscient de la bogeria que comporta tot açò, però qui aixeca el peu de l’accelerador? Qui ho faça corre el risc de ser titllat de ranci com a mínim. Només el fet de comentar-ho ja incomoda perquè treus a conversa un tema que fa aflorar les contradiccions amb què hem de viure i és millor no treure la roba bruta en públic ara mateix… Ja ha arribat el de l’aigua al vi!
Quin sentit té omplir de regals uns xiquets que entren en bucle d’hiperactivitat la nit de Nadal i per Reis? Obrir obrir, obrir! Esquinçar papers i més paquets per veure què hi ha, a veure quin cosí n’acumula més de regals! Quan baixa l’adrenalina algun dels regals acapara l’atenció i els altres queden marginats, en un costat, esperant que el reiet de la casa els hi dedique un instant d’atenció. Potser demà hi haurà més sort, qui ho sap. Mentrestant, els adults anem fent fotos i ens engolim l’orgull i aquelles paraules que, si bé potser no vam arribar a pronunciar, ara ens empassem com si les haguérem proclamat als quatre vents: A mi això no em passarà!
Piles de valors, projectes solidaris i activitats d’aula per treballar la sostenibilitat (sic), el reciclatge o l’estima per les coses i el que realment valen se n’han anat en orris en qüestió de segons. Ja tindrem temps després de maleir a l’escola d’això o d’allò altre!
Som culpables o víctimes?
Ara bé, les famílies no som més que víctimes d’un sistema que ens força a seguir unes dinàmiques que sovint són impossibles de trencar. Podrem introduir petits canvis en l’àmbit estrictament domèstic, el del nucli familiar, però l’univers de tiets, cosins o avis queda totalment fora del nostre abast i la situació es torna del tot incontrolable. Davant d’això només queda armar-se de paciència i mirar de administrar les energies el millor que es puga. A mi, personalment, em fa molt mal veure com un xiquet no té l’oportunitat d’agrair-li, a qui li ha fet un regal, el detall que ha tingut amb ell i, per contra, s’enduguen el mèrit uns éssers fantàstics, la no existència dels quals hem pactat mantenir en secret els adults. Em fa mal això i mentir el meu fill. Perquè l’estic enganyant. Tenim com una regla d’or a casa, no enganyar el fill, i va ser arribar el primer Nadal que tenia una mica de consciència i allà estàvem els dos sent còmplices d’aquell engany.
La victimització, però, va més enllà perquè tota la societat s’ha posat d’acord per crear una atmosfera adreçada a l’hiperconsumisme. Comença amb el black friday, continua amb el cagatió o el pare Nadal i acaba amb la nit de Reis. És com si el món s’acabara! I el més gros és que no ens n’adonem que el nostre món, entès com el nostre estil de vida, sí que s’està acabant justament per fer el que fem.
Una societat hipòcrita
Per aquestes dates s’acostuma a celebrar la conferència anual de les parts (COP) per tractar l’emergència climàtica. Els mitjans n’informen amb més o menys entusiasme però assistim a un espectacle esperpèntic any rere any. L’any passat la COP27 es celebrava just abans del black friday i en qüestió d’un parell de dies vam passar de telenotícies carregats d’informacions relatives a com de dramàtica era la situació del clima a celebrar amb entusiasme que es recuperaven els nivells de consum prepandèmia. Ningú ha entès que l’emergència climàtica és conseqüència directa d’un model de societat hiperconsumista?
Enguany la COP28 s’està celebrant a Dubai, capital dels Emirats Àrabs Units, i la presideix un dels màxims responsables del negoci petrolier al planeta. Sembla una burla, però no és més que l’evidència que no hi ha cap intenció de fer res per a revertir les dinàmiques que ens han dut fins ací. Mireu sinó com ha evolucionat la concentració de CO2 a l’atmosfera des de les primeres cimeres pel clima i malgrat tots els acords subscrits (que no complerts).
A la imatge no només s’aprecia l’augment de la concentració de CO2 sinó que també s’il·lustra l’evolució de la temperatura mitjana global respecte els valors de referència el 1990. Resulta demolidor i descoratjador comprovar que aquestes cimeres no aconsegueixen res més enllà que fer créixer la nostra indignació, que ben mirat potser ja és molt.
I a casa nostra?
I és en aquest context que ara, pobles, viles i ciutats que s’autoproclamen compromeses amb els objectius de desenvolupament sostenible (ODS), s’enorgulleixen de tenir les decoracions nadalenques més vistoses que l’any passat i, si pot ser, que el veí. Això sí, amb leds, que són de baix consum i els consistoris municipals estan molt conscienciats amb l’emergència climàtica. Passen per alt, però, que l’emergència climàtica no va de posar leds sinó de canviar el model i la finalitat d’aquestes decoracions esperpèntiques en moltes ocasions no és més que la d’incentivar el consum, no busquen cap altra cosa. El resultat no és cap altre que perpetuar allò que ens ha dut on som i que per més leds que li posem, de desenvolupament sostenible no té res en absolut.
D’altra banda agraeixo enormement viure a un poble on ens mantenim prou aliens a aquest desficaci, tot i que quatre llums penjats hi són. Ací encara hi ha l’oportunitat de sentir aquella sensació de Nadal quan ixes al carrer i només notes la fortor del fred a les galtes i una llum esmorteïda d’un Sol que no té prou força o, si és de nit, d’uns llums somorts en un carrer buit i que, de vegades, es troba colonitzat per unes olors molt especials. Unes olors que anuncien una festa familiar que acostuma a fer-se per aquestes dates, la matança del porc. Potser sents l’olor de la ceba quan la couen per fer el mondongo de les botifarres, o potser a l’altra casa estan molent la canyella i el clau, o potser fan les pilotes per al caldo del dia de Nadal…
Per això dic que soc més d’olors que de llums, malgrat cada vegada també costa més sentir-les aquestes olors.