Tot (que és francament molt poc) del que sé de la història de Roma ho vaig estudiar a l’escola i a l’institut, però per a ser sincer, no recordo ni en quin curs. Sospito que seria en els primers cursos perquè pràcticament no en guardo cap record. Diria que tinc més records de les pel·lícules de romans amb què ens matxacaven cada Setmana Santa que no pel que em van ensenyar a l’escola.
Suposo que el fet d’estar escolaritzat justament durant la transició i els primers anys de la democràcia portava implícit haver de conviure amb uns mestres que encara tenien un pòsit molt marcat pel franquisme. A fi de comptes, havien estat formats en aquell règim i devien creure convenient no tocar segons quins temes. Amb tot, la història que em van ensenyar no s’allunyava massa de la que devien estudiar els de la generació anterior: Hispània i els seus tòpics, visigots, invasió (sic) àrab, reconquesta (molt Don Pelayo i molt Reis Catòlics), l’imperi aquell on no es ponia el sol i, sobretot, un silenci absolut sobre la història del meu País Valencià i per descomptat de tot el que envoltava la Guerra Civil.
Així que ha estat la meua curiositat la que des de la joventut (passada l’adolescència) va començar a fer-se preguntes i a regirar en una història que no m’havia estat explicada. No amagaré que el descobriment del disc Quan el mal ve d’Almansa d’Al Tall fou com una revelació i cadascuna de les seues lletres una lliçó que convidada a saber-ne més i més. Trobar documents dels segle XVII al mas escrits en català fou el pas següent, simultani a les converses amb el que fou cronista ofical d’Ares Pere-Enric Barreda i Edo. Tot plegat, despertà unes ganes d’acostar-se a la història pròpia que, inevitablement, implicava conèixer el marc global en el qual s’encabia. El cas és que tard o d’hora, viatjant enrere, havia d’arribar a la història de Roma.
Com deia, el que sabia de Roma eren quatre tòpics i poca cosa més, així que en descobrir la proposta de l’editorial Arpa (una trilogia sobre Roma) m’hi vaig llançar. De moment només s’ha publicat el primer volum, el que motiva aquesta entrada, que va des dels orígens (el mite de Ròmul i Remo) fins els inicis de la República.
Pedro Ángel Fernández Vega, l’autor, fa un repàs molt didàctic d’aquesta període per tal que els profans en la matèria puguem copsar-hi l’essència. Ho fa citant les fonts que ens remeten als fets ocorreguts, contrastant el que diuen unes i altres i enfrontant-les tot sovint quan descriuen relats no del tot iguals. Així, cita Tito Livio i Dionisos d’Halicarnaso de forma recurrent i n’analitza els seus textos escrits segles després dels fets que narren. Amb tot, he necessitat consultar esquemes de l’organització social de Roma durant la República per tal de no perdre’m entre cònsuls, lictors, tribuns, senadors, patricis, magistrats i tot el reguitzell de càrrecs que hi havia i les relacions de poder que tenien establertes entre ells. És la penyora a pagar d’una formació històrica d’aquest període pràcticament nul·la.
Ara bé, malgrat aquestes mancances inicials, el llibre és absolutament recomanable perquè l’autor aconsegueix que algú que desconeix el període acabe captant-ne l’essència i puga descobrir els orígens no només de Roma sinó d’un dels pilars de la nostra societat actual. Els mecanismes de poder, corrupció, manipulació de la plebe per part del poder, de l’ús que se’n feia de la guerra… tot ressona i de quina manera amb el que estem vivnt al segle XXI.
Al final arribes a la conclusió que a Occident no som més que romans amb mòbil.