Contra el mito del colapso ecológico

No es pot negar que amb aquest títol Emilio Santiago, l’autor, aconsegueix cridar l’atenció de l’eventual lector, i més si aquest segueix amb interès tot el debat sorgit al voltant de la qüestió del col·lapse. Si, a més, acabes llegint el llibre (com ha estat el meu cas), potser el pas següent és preguntar-te si no ha estat un reclam comercial, perquè jo, personalment, el títol el trobo poc encertat.

Quin mite?

Santiago proposa un títol que comença amb la preposició “contra” que, en sí mateixa, ja és tota una declaració d’intencions. Si vols posicionar-te i forçar el debat (o la discussió acalorada) amb algú altre no hi ha res millor que encetar el diàleg amb una plantejament a la contra. Això, al contingut del llibre, s’hi troba.

Ara bé, contra què es posiciona l’autor? Conta un mite, el del col·lapse ecològic. És a dir, ja des del mateix títol qüestiona que hi haja, ni que siga en una fase molt inicial, cap col·lapse ecològic. Atribuir-li la categoria de mite fa evident que nega la major. El cas és que a mesura que t’endinses en la lectura i vas avançant pàgines, Santiago no fa més que aportar dades i referències de les diferents crisis que estem vivint (climàtica, energètica, de materials, de pèrdua de biodiversitat…) i fa certament difícil creure que s’haja construït cap mite al voltant del col·lapse. I més en particular, tal i com ell l’adjectiva, ecològic.

A la recerca d’un nínxol mediàtic?

Malgrat reconèixer i posar de manifest les crisis que ens afecten, Santiago mira de treure’ls-hi ferro en certs moments fins al punt de qüestionar aspectes com el pic del petroli (peak oil) o les limitacions pel que fa a la disponibilitat de matèries primeres. Afirmacions que estan recolzades per desenes d’estudis amb dades que, en tot cas, poden ser refutades amb noves dades i estudis. Es tracta, doncs, d’un debat científic en el que la possibilitat de revisió i contrast dels arguments està contínuament oberta.

L’autor, però, porta el debat al camp de la ideologia. Com si d’un corrent ideològic es tractés rebaixa el col·lapse a una qüestió ideològica a la que anomena col·lapsisme, de manera que s’allunya de reconèixer el col·lapse com una conclusió a la que porta la recerca científica sobre les diferents crisis. Fa la sensació que l’autor busca intencionadament situar el debat en aquest pla, el de la ideologia, per poder situar-se ell a la contra i tenir un espai mediàtic on tenir ressò. Fa la sensació també que aquest siga el pas previ a postular-se com un actor a tenir en compte en un altra dimensió, la de la política. I ho sembla perquè la insistència amb què prova de desqualificar el terme col·lapse reduint-lo a una simple qüestió ideològica al temps que aporta dades que el corroboren arriba a ser contradictòria. Almenys és la impressió que m’ha fet a mi en llegir el llibre.

Més contradiccions

Potser la contradicció que trobo més flagrant és quan tracta el paper de l’esperança al capítol 6. Comença per negar que existisca un col·lapse feliç (algú el defensa?), però ho fa en referència a que siga feliç, per tant, implícitament, reconeix l’existència (ni que siga eventual) del col·lapse. Segueix dient que parlar-ne en dosis petites pot ser útil i acaba per dir que no s’ha de revelar la veritat.

Ací és on vaig dir prou. Santiago reclama que no s’explique la veritat, entenent aquesta com la suma de dades que evidencien totes les crisis que estem patint i que ens duen on ens duen. Reconeix obertament que el problema hi és, però que no se n’ha de parlar! Fer-ho ho arriba a qualificar d’obsessió amb la causa de la veritat i titlla d’ingenus a aquells que confien que mostrar la veritat farà que la gent reaccioni. La seua opció és amagar-ho, perquè la veritat és una mala aliada del discurs polític. En poques paraules ens diu que si l’ecologisme vol tenir veu política ha d’abandonar el camí de la veritat i ha d’optar per un relat maquillat que siga capaç de manipular l’opinió pública per a transformar la societat. De traca! Perquè el que justament està fent és reconèixer el col·lapse -podem dir que és el que ell anomena “la veritat”?- i davant la impossibilitat de rebatre’l amb dades no li que queda cap altre remei que forçar el terme, parlar de col·lapsisme, i mirar de dur el debat al terreny de la ideologia on ell confia tenir un paper rellevant en la posició a la contra.

Hi ha altres mirades

Aquest debat fa mesos que circula a les xarxes i és vox populi que en les files dels partits de l’esquerra ecologista la qüestió del col·lapse es vol esborrar perquè no és mobilitzadora. És cert que si et limites a parlar de les causes del col·lapse i de les seues conseqüències més dramàtiques sense proposar nous escenaris que poden ser perfectament viables -Santiago ho fa, però per ridiculitzar-los, en particular aquells que proposen la ruralitat com una opció- el teu discurs tindrà poc recorregut. Ara bé, la gran majoria de la gent que s’hi refereix obertament al col·lapse des d’un àmbit o des d’un altre mostren escenaris de futur esperançadors. Futurs que exigeixen, això sí, uns canvis en la nostra societat que ara per ara ningú, o gairebé ningú, està disposat a fer. Només cal llegir l’entrevista a Yayo Herrero al digital ctxt.es per veure que hi ha altres veus que sense negar el col·lapse ofereixen alternatives al discurs polític ecologista.

Amb Contra el mito del colapso ecológico Emilio Santiago ha dut al paper el debat encès que hi ha a les xarxes des de fa temps i on sembla trobar-se còmode. Jo, personalment, el trobo estèril perquè crec que desvia l’atenció i en comptes de parlar de què fem ens entretenim en veure com li diem a la criatura perquè no ens provoque desgast mediàtic.

Per a una ressenya molt més detallada i crítica us recomano la que va fer fa pocs dies Jorge Riechmann ací.