Fa un parell d’anys que vaig llegir aquest assaig de Jorge Dioni, publicat per Arpa Editores, i aquests dies ha tornat a les converses amb amics arran del que estem vivint a escala política.
Al llibre Dioni analitza un fenomen que s’ha produït arreu de l’Estat espanyol durant les dues primeres dècades d’aquest segle XX: la proliferació d’urbanitzacions de primera residència al voltant de l’àrea metropolitana de les grans ciutats. Comença l’anàlisi amb clau urbanística però de seguida hi introdueix una pàtina d’ideologia política perquè els potencials consumidors d’aquest producte immobiliari està molt ben definit.
Un perfil ben definit
En general es tracta d’un perfil de mitjana edat (al voltant dels 40 anys, fills del baby boom) i de classe mitjana, amb professions liberals i un poder adquisitiu que li permet hipotecar-se en una promoció immobiliària d’una caseta adossada amb un petit jardí en una urbanització fora de la sorollosa ciutat però prou a prop d’ella com per a poder gaudir de tots els seus serveis. Un tipus de ciutadà que depèn totalment de la mobilitat privada, car s’hi ha de desplaçar constantment, que exigeix tots els drets que té com a veí (servei d’enllumenat, d’aigua, de clavegueram, d’escombraries, de seguretat…) però que ha renunciat a qualsevol interacció comunitària perquè ha triat un model de vivenda unifamiliar on poder aïllar-se de la resta.
Sovint són ciutadans que s’han criat en barris perifèrics de les ciutats de les que ara s’aïllen, en blocs de pisos i fills de famílies treballadores que en la majoria de casos no tenien més estudis que aquells que preveia el sistema públic i obligatori, i no sempre. Són producte d’allò que als anys 80 i 90 del segle passat anomenàvem l’ascensor social a través de l’educació pública universal i de qualitat. Són fills de l’estat del benestar. Ara, però, hi han fugit d’aquest estat. Reclamen la meritocràcia i el dret a escolaritzar els seus fills i filles allà on vulguin però amb fons públics (llegiu escoles concertades majoritàriament), que tenen la seua assegurança privada de salut però que corren al servei públic quan les coses pinten magres. I tot amb la llibertat com a bandera.
Fills del neoliberalisme
Són, en definitiva, fills del neoliberalisme i eren els votants potencials del difunt Ciutadans. Al seu llibre, Dioni analitza magistralment i amb tot detall, a partir de les eleccions generals de 2019, com les principals bosses de votants del partit d’Albert Rivera i Inés Arrimadas es trobaven en aquests zones. I ho argumenta en base a què aquest model de vida acaba modelant la manera de pensar, de veure el món, més individualitzada, més americanitzada, més conservadora… Llavors, no és d’estranyar que un discurs polític profundament neoliberal com era el de Ciutadans se’ls adapte amb la facilitat que que ho ho ha fet, un vestit fet a mida.
Ara bé, Dioni, clarivident, també anunciava el 2021 que l’evolució natural d’aquests votants seria cap a extrems més conservadors, més radicalitzats i més a la dreta. I allà els estava esperant VOX i un PP que ha fet bascular el seu discurs encara més cap a la dreta forçat pels bons resultats de l’extrema dreta.
El conflicte està servit
Aquesta decantació de la balança cap a la dreta i com els diferents partits intenten capitalitzar aquest vot és una constant en els relats polítics a què ens tenen sotmesos i tothom vol fer seues les despulles de l’extint Ciutadans que ha decidit no presentar-se a les eleccions del 23 de juliol.
La previsió de Jorge Dioni respecte a l’evolució del vot cap a la dreta ha estat particularment dramàtica a Nàquera on l’extrema dreta ha estat el partit guanyador de les eleccions i on ha aconseguit la seua única alcaldia al País Valencià. Si mirem la distribució del vot al municipi trobem un exemple clar del que Dioni anunciava el 2021.
Nàquera és un d’aquests municipis amb urbanitzacions a què fa referència Dioni a La España de las piscinas i que acaben sent petits pobles dormitori en el marc d’un poble de la perifèria d’una gran ciutat (València en aquest cas) i del qual es troben totalment desconnectats i desvinculats.
Es tracta, doncs, d’un llibre molt actual i que paga la pena llegir o rellegir.