L’ofec de la cultura al rural

Programar cultura sempre és arriscat, però si ho fas des d’un poble menut que a l’hivern tot just arriba a una cinquantena d’habitants, l’acció gairebé resulta heroica per no dir una irracionalitat. Però lluitar contra el desequilibri territorial també és això i des de les associacions culturals dels pobles hem treballat i treballem sempre amb aquesta mirada. No per viure a un poble hem de resignar-nos a no tenir accés a la cultura de primer nivell.

Des de l’Associació Cultural Les 4 Denes d’Ares del Maestrat sempre ho hem tingut clar i fruit d’aquest posicionament va nàixer el 2014 la idea d’organitzar una Fira del Llibre al poble. Una fira que fora un punt de trobada de la gent d’aquestes comarques de l’interior nord del País Valencià que estimen la literatura feta en la nostra llengua, el català. Hem d’agrair l’empenta que ens va fer Pere-Enric Barreda que, malauradament, no va poder arribar a conèixer la primera edició aquell 7 d’abril de 2014. La il·lusió i energia que ens va transmetre encara dura i és per això que el premi de poesia que des de la segona edició de la fira es convoca, duu el seu nom.

Al llarg d’aquests anys han passat per la fira plomes com les de Martí Domínguez, Joan Garí, Joan-Lluís Lluís, Núria Cadenes, Fèlix Edo, Mercè Climent, Joan Todó, Joan-Elies Adell, Manel Ollé, Carles Terés o tants d’altres que molt amablement van acceptar la invitació a venir a una fira humil, petita i modesta però que sempre ha tingut una cosa clara: venir a la fira no ha de suposar cap cost a qui ve. L’Associació cobreix les despeses de desplaçament i dietes d’allotjament i àpats sempre que cal, és el nostre compromís. A més, també hem apostat per cloure la fira cada any amb un espectacle íntim però de gran qualitat que servís de comiat i de bàlsam final després d’un dia intens. Meritxell Gené, Miquel Gil, Montse Castellà o Roger Mas, per exemple, es van endolcir la cloenda algun any i els hem d’agrair profundament l’esforç fet a l’hora d’ajustar el catxé per tal que hi poguérem donar cabuda dins el nostre pressupost.

La fira, doncs, tenia un pressupost modest però gens menyspreable que cobríem bàsicament amb l’aportació de donacions altruistes com la de Godall Edicions que ens ha donat suport des del primer dia i amb la tramitació de les sol·licituds d’ajudes públiques de l’Ajuntament d’Ares (modesta, car és un municipi molt menut) de la Diputació de Castelló i de la Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana. Cal dir que sense aquestes dues últimes la fira no seria possible o, almenys, en els termes que la fem. I els termes són innegociables, volem oferir una fira de qualitat perquè la ciutadania rural hi tenim dret.

El via crucis de les ajudes públiques

Malgrat el suport de les institucions, el procediment que cal seguir per dur endavant la fira des d’un punt de vista financer és molt exigent amb els socis de l’Associació. Cal avançar els diners, pagar totes les factures, presentar la documentació justificativa requerida i confiar en la resolució favorable. I, després, en l’arribada dels diners de l’ajuda. L’Associació comptava els primers anys amb cinc socis i, des del 2014 no hem arribat a tenir-ne mai més de vuit. A més, l’avançament de diners sempre l’ha fet la Junta, quatre persones que es poden resumir en dues parelles. Diners que avancem al maig i, amb sort, recuperem abans de Nadal. I dic amb sort perquè de vegades girem l’any.

Aquest fet condiciona i de quina manera la programació d’actes futurs perquè els socis han de tenir un capital permanentment cedit a l’Associació perquè aquesta puga organitzar actes. Quan reps l’ajuda pública d’un any falten pocs mesos perquè hagem de tornar a avançar diners per a la propera. Així hem funcionat tots aquests anys, fent de mecenes. Fins enguany.

Som al mes de març de 2023 i a hores d’ara encara no hem rebut els diners d’una ajuda que tenim justificada i concedida per part de la Conselleria de Cultura. I aquest ha estat un dels motius perquè diguem prou. Desconeixem el motiu pel qual la Conselleria, o qui siga el responsable d’executar el pagament, no fa arribar els diners a les entitats. La sospita que la Generalitat no té ni un cèntim cada dia pren més cos i probablement siga una conseqüència més de l’infrafinançament flagrant al que el País Valencià està sotmès per part del Govern de l’Estat. Siga com siga, avançar encara més diners per a continuar com si res passara ens sembla fer-li el joc a qui no ens fa arribar els diners i acabar sent còmplice d’una situació que s’amaga i que cal fer pública. No pot ser que persones particulars amb nom i cognoms estiguem fent d’avaladors d’un sistema fallit.

Ens queda el dubte, però, si grans esdeveniments que s’organitzen al País Valencià i que també compten amb el suport econòmic de les institucions es troben en la mateixa situació. Ací també tenim la sospita que no tots som tractats igual. Però només és això, una sospita.

Sense bar no som res

Deia abans que el finançament era un dels motius per dir prou, però n’hi ha un altre molt més determinant. I és que, com diu el títol de l’epígraf, sense bar no som res.

Aquest cap de setmana hem sabut que l’actual gerència de l’Hotel d’Ares deixava el negoci i renunciava al contracte que tenia vigent a partir d’avui mateix. Ara, s’haurà d’obrir tot un procés d’oferta pública i nova licitació perquè l’Hotel és de propietat municipal. El procediment pot allargar-se uns mesos i, vist el punt on som, és altament improbable que el 6 de maig (quan teníem prevista la VIII edició de la Fira) l’Hotel torne a estar en funcionament.

Això ha estat el cop de (des)gràcia que ens faltava. L’Hotel és un espai estratègic de la fira perquè és l’únic establiment de restauració dins del poble, és el lloc on fem el dinar de germanor, on s’hostatgen els i les ponents que venen de lluny, on fem el cafè i on, en definitiva, es couen moltes de les converses que donen sentit a la trobada que suposa la fira. Sense poder disposar del servei que ofereix l’Hotel la logística de la fira queda greument danyada i la seua organització és totalment inviable.

En el fons, hem estat víctimes, com a organització, del que tot el poble porta patint durant anys: el despoblament fruit d’unes polítiques que fomenten el desequilibri territorial. Desequilibri territorial que té moltes cares i que continua produint-se (vegeu sinó l’epígraf anterior) i al que, en darrera instància, podem responsabilitzar del perquè no hi haurà Fira del Llibre d’Ares aquest 2023.

Confiem que el 2024 puguem tornar. Som molt cabuts.