Les expectatives davant una novel·la d’Emma Zafón eren altes i he de dir que lluny de frustrar-les, la seua lectura les ha sobrepassat. M’esperava una novel·la en clau femenina sobre un model de dona tradicional, tardofranquista, i envoltada dels cànons i de les lleis no escrites per una societat rural carregada de micromasclismes i d’altres gens micro, ben explícits. Però Casada i callada no és només això. Zafón ha fet una radiografia sensacional d’una societat, la de l’Alcalatén però que és perfectament extrapolable a tot la ruralia castellonenca, que t’omple d’escenes viscudes, sentides, vistes i olorades.
L’acció es situa entre finals dels 70 i finals dels 90, una època en què la indústria de la ceràmica fa un esclat a la Plana Alta i l’Alcalatén. Conèixer mínimament el moment històric i el lloc de l’acció, entre Llucena i l’Alcora, són claus per poder assaborir en tota la seua magnitud la novel·la. No sé quin impacte haurà tingut fora d’aquestes comarques, però els que ens hem criat per ací, reconeixem tantes veus, tants moments, tantes sensacions! I no em refereixo només a les imatges bucòliques que ens recupera la memòria de tant en tant, sinó també d’aquelles més fosques i de les que hem de fer una revisió per a modificar conductes, costums i maneres de fer perquè són (i eren!) del tot inacceptables. Moltes s’han revertit, però encara en queda de feina per fer.
Ruralia i conservadurisme
Els darrers anys hi ha hagut una espècie de renaixença de la ruralitat que ha dut a parlar-ne amb orgull i ha reivindicar des de la dignitat del paper que ocupa i que mereix ocupar. Un paper que no és merescut per cap mèrit especial, sinó senzillament pel simple fet de no ser ciutadans de segona. Ara bé, sovint també s’ha volgut transmetre una visió romantitzada del que representa el rural i, com és ben evident, no tot són flors i violes.
Quan es va estrenar As bestas molta gent al rural vam tenir una sensació agredolça perquè si bé d’una banda posava damunt la taula un tema cabdal en l’actualitat rural (el colonialisme energètic) ens deixava un regust amarg en veure com es presetava un medi rural ancorat al passat, fosc i, en certa manera, carregat de tòpics amb els que molts dels que vivim al rural no ens hi identifiquem. D’alguna manera, malgrat tractar-se d’una pel·lícula descomunal, ens quedava la sensació de seguir transmetent la imatge de sempre sobre el rural.
Vol dir això que això no hi és al rural? És clar que hi és, però no només això. Amb tot, no es pot negar i no ha de ser un tema tabú parlar d’aquell masclisme tàcit que encara hi ha en certes capes de la societat i també al rural, evidentment. Com en qualsevol altre lloc, al rural també n’hi ha, és transversal a tota la societat i als pobles no ens n’escapem. Ara bé, cal trobar el punt d’equilibri, ni convertir-lo en el modus operandi dels pobles ni ocultar-lo tot idealitzant la vida rural. És justament ací on Zafón crec que ha sabut trobar el punt just.
Hi ha hagut (i encara hi és segons com) una pressió sobre les dones al rural que en moltes ocasions ha estat un element més que ha propiciat el despoblament dels nostres pobles. Estudiar era l’única opció que moltes xiquetes trobaven com a palanca per a poder eixir d’una microsocietat que els tenia escrit el futur tal i com el títol de la novel·la recull ben explícitament. I d’això no se’n parla perquè incomoda. O potser perquè qui en parla és una masculinitat que se sent aludida, avergonyida?
Sovint diem que s’expulsa els joves del poble per una manca de drets de ciutadania que impedeix que puguen dur endavant el seu projecte de vida. En aquesta manca de drets de ciutadania s’apunta implicitament, com a responsables, les administracions públiques que haurien de vetllar per aquests drets, però hauríem de posar damunt la taula un meló que cal obrir urgentment. Hi ha uns dets de ciutadania que estan en mans dels mateixos veïns i veïnes dels pobles i que repercuteixen sobre tots. Sovint és la negació d’aquests drets el que converteix en insuportable el fet de viure al poble i això acaba suposant l’expulsió d’aquelles persones que no volen acceptar el rol que els hi ha estat assignat. I d’això, de forma subliminal, també en parla la novel·la.
Un llenguatge arriscat
Un aspecte que m’ha agradat de la novel·la però que he de confessar que he trobat arriscat és el llenguatge triat. No em refereixo únicament al dels diàlegs, sinó també al de part del cos narratiu. L’autora ha deixat de banda l’estàndard i ha tirat pel dret fent servir un registre molt proper a la parla de l’Alcalatén, cosa que dona molta versemblança als diàlegs, lògicament, però que pot sobtar en la resta del text.
Pel que fa als diàlegs, no seria creïble una dona de Llucena, per exemple, parlant amb una variant estandaritzada. No estem acostumats a trobar això a la literatura de casa nostra i, personalment, ho veig com un valor afegit al text. Per Zafón ho ha dut més enllà i, tot i no ser tan acusat com als diàlegs, també s’ha pres unes quantes llicències normatives a la resta del text. És ací on ho trobo més arriscat i no acabo de tenir-ne una opinió tancada, però el que és cert és que ho arrodoneix més des del punt de vista lingüístic i la lectura flueix millor.
Sorpreses agradables
M’es enllà de la trama principal, m’he sorprés en trobar-me els bous del barranc de Lozano de Serviliano o els de Cabanes de Germán Vidal, una descripció perfecta de com es fan les botifarres o llegir tot el que envolten les tretzenades. Cosetes que mai hauria esperat llegir en un llibre editat pel Grup 62, tot siga dit.
Una novel·la, en definitiva, per a recomanar i que trobo de lectura prescriptiva per a qualsevol que visca a un poble de l’interior castellonenc.