Tot sovint parlem de la mercantilització de l’educació com aquell procés a partir del qual certes empreses trauen profit del sector educatiu. Aquestes van des del camp de la digitalització (Google, Microsoft, Toshiba, Samsung, Smart…) al camp dels equipaments (us sona això de canviem els espasi?) passant pel dels serveis d’extraescolars, colònies, oci, menjador… No cito l’editorial perquè aquest diguem que hi està instal·lat des de sempre.
Aquesta mercantilització gira al voltant dels recursos que s’hi haurien de destinar a l’educació des de l’administració pública i que de mica en mica s’han anat externalitzant. Hi ha, però, una altra via de mercadejar amb l’educació molt més preocupant i que està passant, al meu parer, desapercebuda. Em refereixo a la que dona títol a l’entrada d’avui: la mercantilització del coneixement.
Canvis en l’avaluació
La nova llei educativa (LOMLOE) ha introduït molts canvis a nivell curricular però possiblement el més significatiu siga el que fa referència a l’avaluació. Sempre s’ha dit allò de digues com avalues i et diré com ensenyes i si ho apliquem al que tenim ara entre mans, fa feredat. Almenys a mi.
El nou marc educatiu el trobem resumit a les figures següents:
Fixeu-vos on es posa el focus quan es parla dels Criteris d’avaluació: Referents per a la valoració dels nivells d’acompliment de les competències bàsiques.
És a dir, a l’hora d’avaluar s’ha de valorar si una determinada competència s’ha aconseguit o no, independentment dels sabers bàsics que l’alumnat ha de mobilitzar per assolir, teòricament, la competència. Es posa el focus en la competència i no en el saber (el coneixement, el contingut, digueu-li com vulgueu). Això ha estat aplaudit per molts docents perquè, no sé si conscientment, contraposen una cosa a l’altra. S’associa la memorització de continguts als continguts i automàticament es titlla de reaccionari a qui alça la veu per dir que no s’està donant importància als continguts. I és d’ací on plora la criatura, al meu parer. Saber, conèixer, no és memoritzar. Tenir memòria, treballar la memòria, no és memoritzar. Potser els que ho afirmen no tenien cap altre mètode en els seus temps d’estudiant? Quina llàstima! Però no, la cosa no va d’això.
I ho dic perquè posant el focus en les competències i no en els continguts o, si voleu, exclusivament en les competències, el que es fa és traure importància als continguts, als sabers bàsics que en diuen ara. I l’alumnat això ho sap. L’alumnat posarà interès i valorarà allò que els docents valorem. En poques paraules, digues com m’avaluaràs i jo dedicaré el meu temps a això.
La conseqüència és un gruix important de l’alumnat que està fent quelcom a l’aula (l’activitat que siga) i se’n surt, però no sap què està fent. Aparentment sembla que estiga connectant els sabers amb la competència, però la gran majoria no ho fa. No negaré que els més desperts sí que són capaços de vincular ambdues coses, però la gran majoria es deixa portar sense saber què hi ha al darrere. Així poden fer un mural o una exposició sobre un tema qualsevol de forma sensacional (són competents) però quan els hi demanes qualsevol cosa bàsica, elemental, sobre el contingut no et saben dir res. Les formes eclipsen totalment el fons.
D’aquesta manera de treballar en dic estafa. Sense embuts. Estem estafant l’alumnat i les seus famílies perquè els resultats fan creure que se’n surten, que són competents, que en saben. I no és així ni de bon tros. Els estem educant en l’engany i la comunitat educativa hi hem caigut de quatre potes. Mentrestant hi ha qui es frega les mans.
El coneixement té un preu
Això és el que s’ha aconseguit. Desvincular l’aprenentatge obligatori (infantil, primària i ESO) dels continguts, del coneixement, per més endavant, qui en vulga, pague per ells.
Coneixements que es donaven gratuïtament a l’escola o a l’institut fins fa quatre dies estan quedant diluïts, quan no desapareguts, en favor d’unes competències que no sempre s’adquireixen però que van molt bé per distreure el personal. La taca està arribant fins al batxillerat i és qüestió de temps que acabe per afectar les proves d’accés a la universitat.
L’objectiu és clar, traure profit del coneixement. Qui el vulga haurà de pagar per ell. I això no afecta únicament les universitats sinó que també està afectant la formació professional. L’ofec a què s’està sotmetent els centres de formació professional, bé siga a nivell d’oferta de places, bé siga a nivell de dotació de recursos humans i materials, està facilitant l’aparició de centres privats que se n’aprofiten de la situació creada.
Crear escassetat, la clau
A l’entrada del extraordinari llibre de Jason Hickel Más es menos feia referència a la creació d’escassetat. Als orígens del capitalisme es va produir un procés d’empobriment -vegeu l’entrada de Calibán y la bruja també- que tenia com a finalitat generar necessitats tan bàsiques que sotmeteren la població i els primeres capitalistes en pogueren traure profit. Aleshores els mecanismes van ser el colonialisme i la privatització de terrenys comunals amb l’única finalitat de crear tal nivell d’escassetat entre la població que aquesta acceptara tot tipus de vexacions i condicions inhumanes de treball i de vida.
Amb aquesta visió al cap, analitzem què està passant ara al món de l’educació. D’una banda tenim una societat que demanda mà d’obra i unes elits que volen reduir costos, com sempre. Cap novetat fins ací. La qüestió és quin és l’origen dels costos i com els podem atacar. D’una banda tenim els costos de les matèries primeres (algunes cada vegada més escasses) i per l’altra banda tenim els energètics que afecten tant la producció com la distribució dels productes. En tercera instància tindríem els derivats de la força de treball, els salaris. I és ací on s’està fent recaure tot el pes de la reducció de costos per tal que els indicadors de creixement continuen inalterats.
Ara bé, com es pot aconseguir que aquesta força de treball accepte les condicions? Generant escassetat, com sempre s’ha fet des de fa cinc segles. En aquest cas l’escassetat lligada al treball s’alimenta amb una hiperespecialització i per una creixent exigència formativa als eventuals treballadors que es veuen forçats a estar permanentment actualitzats i formant-se contínuament a costa del seu temps i els seus recursos. I és ací on està la gallina dels ous d’or.
Dur la societat a un nivell altíssim de dependència formativa per a poder aconseguir feines mal retribuïdes i, a més, que hagen de pagar per rebre aquesta formació. El negoci és rodó i el missatge al jovent és clar: si vols accedir a una feina “digna” hauràs de pagar pels sabers que permeten aconseguir-la. L’empresa podria formar-te però… per què ho hauria de fer si tu estàs disposat a pagar-t’ho?
Buidant l’escola pública de coneixements, però exigint-ne més quan arriba l’hora d’accedir al món laboral, el que s’aconsegueix és una tempesta perfecta perquè aquests coneixement puguen ser mercantilitzats i així fer-ne negoci. Un negoci que hi va ser en el seu moment i que la potenciació d’un sistema educatiu públic i de qualitat va fer trontollar. Ara el capital havia de buscar la fórmula que permetera mantenir l’ensenyament públic però recuperant el poder sobre els coneixement de manera que no alçara sospites i que fins i tot fora ben vist i aplaudit. Qui sap si ho aconseguiran.