Un dels conflictes més preocupants que ens deixa la crisi climàtica és sense cap mena de dubte el vinculat a l’aigua. El canvi que estem patint en el règim de pluges i els hàbits creats pel que fa al consum en les darreres dècades posen les bases perfectes per al conflicte i si, a més, hi afegim algunes polítiques hídriques de mirada curta que s’han dut a terme de forma paral·lela passem a tindre un còctel explosiu.
Els transvasaments no són la solució
El curs 2000-2001 preparava una xerrada per a l’alumnat de Ciències de la Terra de batxillerat al voltant del Pla Hidrològic Nacional (PHN) i el polèmic transvasament de l’Ebre. En aquella xerrada vaig intentar fer-los veure que els transvasaments d’aigua entre conques eren pedaços que es feien passar per solucions -populistes- però que acabaven per agreujar el problema que pretenien resoldre. En el cas del de l’Ebre, es feia servir la pagesia com a esquer perquè l’opinió pública comprara el projecte en presentar-la com a víctima d’un dèficit hídric que podia ser resolt amb l’aigua que es “llançava al mar” a l’Ebre. El que s’amagava eren els preus inaccessibles que tindria l’aigua en arribar a la conca del Segura o Almeria (de fet a l’Horta de València ja era inassumible) i la voluntat oculta de destinar aquesta aigua a abastir el sector turístic i, en particular, l’urbanístic. Les dades apareixien totes a l’avantprojecte del PHN.
Per si això fora poc, hi havia una prova implícita en la demanda dels regants del sud-est peninsular. Apel·laven a la manca d’aigua quan aquella zona ja rebia des de 1978 les aigües d’un altre transvasament, el del Tajo-Segura. Calia cap prova més evident de l’error que suposava fer un transvasament?
El Tajo-Segura
El 1978 entrava en funcionament un projecte que donava resposta a una vella demanda: portar aigua a la conca del Segura. La solució va ser transvasar-la des del Tajo a l’embassament d’Alcorcón al Xúquer i des d’ací al Segura. D’aquesta manera s’aportava aigua a tota la conca inferior del Segura que comprèn terres de Múrcia i les comarques del sud del País Valencià.
El projecte inicial contemplava el transvasament de 1000 hm3 d’aigua, de manera que les expectatives creades per a transformar camps de secà en regadiu eren acordes a aquest volum. La superfície de regadiu que es preveia poder regar era de 77.000 ha. El cas és que prompte es va veure que la capacitat màxim de transvasament del Tajo no podia ser superior als 600 hm3, de manera que la superfície que susceptible de ser irrigada només era de 51.000 ha.
Què va passar realment? Quina va ser la transformació del paisatge agrícola de la conca?
Font: Grindlay Moreno & Lizárraga Mollinedo (2013)
Com es pot veure al gràfic, es va passar d’unes 75.000 ha a 250.000 ha. Considerant que les 75.000 ha inicials anteriors als transvasament -s’agafa la dada anterior a 1970 perquè mentre es construeix el transvasament ja comença la transformació agrària de secà a regadiu- corresponen al que podríem anomenar regadius històrics, hauríem de prendre la xifra de 152.000 ha com la màxima superfície irrigable tot considerant que es transvasarien els 1000 hm3 inicials. Fins i tot situant-nos en aquesta posició de màxims, veiem que la superfície a regar excedeix en gairebé 100.000 ha el màxim. La conclusió és evident: falta aigua tot i el transvasament. Faltaria aigua per a aquestes 100.000 ha d’excés, ni amb 1000 hm3 d’una altra transvasament en tindríem prou!
Però el problema és més gros encara, perquè el màxim d’aigua per a transvasar es va fixar en 100 hm3. Això vol dir que l’excés de superfície de regadiu és encara superior, aproximadament 126.000 ha.
L’aigua promesa no arriba
Si analitzem l’aigua realment transvasada durant tot el temps de funcionament de la infraestructura ens trobem una altra sorpresa desagradable.
Font: elaboració pròpia a partir de dades de la Confederació Hidrogràfica del Segura
Els valors mitjans per al període són 313,5 hm3 transvasats i 174 hm3 dedicats al regadiu. És evident que les expectatives creades inicialment amb l’anunci del transvasament queden molt lluny de la realitat. La pregunta és immediata: i com s’ho han fet mentrestant? Com s’ha pogut mantenir tot el sistema de regadius de la zona? La resposta la trobem al subsòl, als aqüífers i a les dessalinitzadores.
Ja des d’un principi es va haver d’extreure aigua dels aqüífers (figura de l’esquerra. Font: Murcia y el Agua. Historia de una pasión (Vera Nicolás, 2005)) per a donar resposta a la forta demanda d’aigua de la zona. La conseqüència de l’excés de sòl agrari dedicat al regadiu va provocar la sobreexplotació dels aqüífers fins al punt de crear problemes d’intrusió salina al camp de Cartagena, per exemple.
Però ni tan sols això era suficient, calia dessalinitzar també. Fins al punt que la previsió de demanda d’aigua per a 2027 segons l’annex X del Pla Hidrològic de la DH del Segura per al període 2022-2027 és de 1.803 hm3, dels quals 242 corresponen a aqüífers, 340 a dessalinització, 295 al transvasament del Tajo-Segura i 17 als del Negratín.
És qüestió de temps que torne a sonar amb força la “necessitat” de portar aigua de l’Ebre.
Un model fallit
Com podem veure, el model de gestió hídrica basat en els transvasaments és un error perquè no va acompanyat d’una regulació estricta de la superfície que realment pot ser irrigada. El que era un problema menor i que semblava poder-se solucionar amb un projecte senzill des del punt de vista conceptual però costós en quant a pressupost, necessitats tècniques i amb el seu impacte ambiental, acaba convertint-se en un problema majúscul. S’amplifica el conflicte perquè ara cal donar resposta a la frustració d’aquells que han invertit temps, esforços i patrimoni en un projecte de vida que no és viable. No ho era des d’un principi, però es van crear falses expectatives i el mal fet és enorme.
Ara, lluny de voler reconèixer la impossibilitat de perpetuar el model, s’utilitza el conflicte per a enfrontar territoris, persones i treure’n rèdit polític mentre es segueix enganyant i manipulant a les víctimes de tot plegat: els llauradors del Segura.