El cafè sortint de la cafetera és l’únic soroll que se sent a les set del matí. Encara té les galtes gelades, li agrada rentar-se la cara amb aigua freda, diu que et fa obrir més els ulls. Mentre es pren el cafè mira per la finestra, és fosc. Només les llums dels fanals, la dels primers cotxes que comencen a anar amunt i avall i la del veí del davant recorden que avui és un dia més, com qualsevol altre, com ahir, com demà.
Tots els dies es repeteixen els mateixos moviments: de l’habitació al bany, del bany a la cuina, de la cuina a l’habitació, un petó a la Laura i sense fer soroll sortir de casa com cada dia, com un furtiu. Amb el temps ha aprés a donar dues voltes de clau, obrir i tancar la porta sense que ningú ho senti. La Laura arriba tard al vespre i cansada, molt cansada. El torn a la porta d’urgències de l’hospital és excessivament esgotador i ara dorm profundament. El petó que li fa cada matí va acompanyat d’una suau carícia a la galta mentre se la mira com el dia que es van conèixer. Llàstima que ella no ho vegi. Els horaris canviats fan que comparteixin pocs moments entre setmana, per al Lluís aquest és el més dolç, és el seu moment. Maleeix que el destí els hagi arrabassat aquests instants màgics que tota parella mereix tenir i que ells han de viure així, en solitud i en silenci. No era ben bé això el que esperaven, què se n’ha fet del verb compartir? Només havia de quedar relegat a l’àmbit material? Una casa, un llit.. i els somnis? Què se n’ha fet dels somnis?
Baixa els dos pisos per les escales pensant en el temps que se’ls està escapant, viu amb la Laura des de fa dos anys però cada dia sembla que la tingui més lluny. Això no és el que tenien previst quan van decidir d’anar a viure junts, es veien més abans que no pas ara.
Avui el número 23 ve tard, passen dos minuts d’un quart de vuit i tothom es mira el rellotge. Acostumat a un ordre gairebé inalterable un minut d’espera a la parada de l’autobús sembla una eternitat i més si tens el nas gelat i els ossos grinyolant per la humitat. Encara no s’ha fet al clima humit de la ciutat, els altres semblen suportar-lo millor, no es veuen especialment desficiosos. Finalment un brunzit de motor trenca el silenci tètric del carrer i apareixen els llums del 23 entre la boira.
Encara va mig buit i pot seure a prop de la porta del darrere, allà pot estirar les cames. A l’altre costat del passadís, com cada dia, hi és la dona dels cabells tenyits de negre amb el moneder entre les mans i la mirada perduda al terra. Les arrugues del front i les mans envellides delaten que fa dies que busca alguna cosa pel terra, potser a ella també se li va escapar el temps algun dia. Potser es va equivocar d’autobús i el tren que havia d’agafar mai més ha tornat a passar.
La mira com cada matí i juga a imaginar un cop més qui és, quines il·lusions ha perdut i perquè agafa cada matí el 23. Una frenada que arriba inesperada el retorna al present. El xofer continua igual de brusc que de costum, a cada parada ha de frenar en sec, no ho pot evitar. El Lluís ha arribat a sospitar que ho fa expressament per despertar als que encara arrosseguen les lleganyes sota les parpelles.
S’incorpora sobre el seient, obre els ulls desmesuradament i estira els braços, també ell s’estava adormint. Ara ha d’estar ben despert, és la parada de la Núria. De fet no sap com es diu aquella noia que tots els dies puja a la parada següent a la seva però té cara de dir-se Núria, si més no per al Lluís aquest és el seu nom.
Avui porta els cabells recollits i es protegeix del fred amb una bufanda que li amaga el coll esvelt. L’abric li baixa fins als genolls i amb els braços abraça una carpeta, com si li donés calor. Després de passar el tiquet per la màquina recorre el passadís fins l’espai que hi ha davant de la porta del darrere, des d’on el Lluís observa tots els seus moviments. Avui està especialment maca.
Es recolza sobre la finestra del lateral i mirant al fons de l’autobús. El Lluís li ha dedicat un somriure quan ha passat pel seu davant, ella li ha tornat però ràpidament ha apartat la mirada. Fa dies que dura aquest joc de mirades entre tots dos.
Ell no pot evitar mirar-li els ulls, el nas, els llavis, els cabells rebels que no s’han deixat recollir caient-li sobre les orelles, l’expressió dolça de la seva cara. Llavors gira el cap cap a l’altra banda, mirant pel vidre de la porta els carrers que, poc a poc, cobren vida. Se n’haurà adonat que l’estava mirant? es demana. Fins i tot s’avergonyeix, potser algú s’ha fixat com la mirava. No ho ha fet ningú tret d’ella que amb el rabet de l’ull l’observava. No li ha molestat, també ella l’ha estat mirant quan ell tenia la mirada penjada del sostre de l’autobús. Quan ha vist que la baixava s’ha posat la mà a la butxaca de l’abric com qui busca alguna cosa i llavors ha tornat a abraçar la carpeta. Només la deixa respirar per apartar-se amb la punta dels dits els cabells que li baixen per l’orella, sap que ell l’observa.
Amb els ulls clavats al vidre el Lluís pensa en com d’innocent és aquest joc, les mirades es creuen una i mil vegades, un dia i un altre, sense dir-se mai res. Mai ha sentit la seva veu, juga a imaginar-se-la, a composar el seu to i el seu timbre. Sent que necessita aquella dansa d’ulls, mirades que se’n van i tornen, parpelles que cauen com el teló que tanca una funció i s’alcen tot seguit deixant a la vista una lluentor renovada, no pot imaginar-se un matí sense ella. Sap que s’està enamorant i se sent brut, perquè s’estima la Laura, però la Núria li dóna sentit als dies. Fins quan?
Ara és ella qui se’l mira, al davant de l’autobús sempre hi ha lloc on seure però ve fins aquí per poder veure’l. Possiblement li treu uns quants anys, però la seva mirada l’ha captivada. A la facultat només comença a les vuit dos dies, els altres tres no té classe fins les deu però igualment agafa l’autobús d’un quart de vuit. Té la sensació de comportar-se com la seva germana petita, com quan anava a l’institut i sortia de classe corrents per poder veure entrar als nois de batxillerat a l’aula d’idiomes. Ara és diferent, però. No coneix aquell home, ni sap què fa ni on va però l’ha de veure cada matí sinó el dia es fa molt llarg. La setmana passada, dijous, no el va trobar, es va passar tot el dia pensant en ell, i si havia canviat d’autobús? O d’horari? No es podia treure els seus ulls del cap. Divendres va respirar alleujada quan el va tornar a veure assegut al davant de la porta del darrere, al seu lloc, amb la mà embenada. Alguna cosa li havia passat, potser per això ahir no va venir, va pensar. La parada de la universitat està a vint minuts. Quan s’obre la porta del darrere ella baixa dedicant-li un somriure, ell en un acte espontani li torna. Quan les portes es tanquen novament i l’autobús continua carrer avall, el somriure es fa més gran mogut per alguna cosa irracional. Ara riu la dona dels cabells tenyits, ja no busca res al terra, potser només esperava el somriure d’aquells desconeguts que cada matí es fan petons amb els ulls.