Bufa un vent seré, humit, suficientment fresc com per fer-me pujar la cremallera de l’abric fins dalt. Comença a clarejar i el món badalla. Jo badallo. Acabo de sortir de casa després de fer-me un cafè reescalfat, no he tingut temps de fer-me’l com toca. Tant és, avui el cafè no passa d’actor de repartiment, de figurant diria jo. Deu minuts després arribo al passeig vora la mar. El vent fa olor a sal, a port, a mar tremolosa. Fins i tot les onades estan més nervioses que de costum, saben que avui és el dia.
El sol tot just treu el nas allà al fons, vermell, vergonyós i emocionat al mateix temps per ser testimoni mut del que ha de passar. Ell tampoc vol fer tard. Sec en un dels bancs del passeig al costat d’una palmera que balla amb el vent. No estic sol, un jove passa corrents amb els auriculars posats i la mirada fixa al terra, mesurant cada pas, aliè a tot, per a ell és un dia més. Somric mig avergonyit, mig orgullós, per a mi no ho és i per a ells tampoc. En sentit contrari vénen una parella d’avis, lentament, ella agafada al braç d’ell. Ell, una mica encorbat pel pes dels anys, es recolza en el bastó que li marca el ritme a seguir des de fa molts temps. Quan arriben a l’alçada del moll s’aturen, es miren l’un a l’altre i s’acosten fins a la vora. El seu banc els està esperant puntual, com cada any.
M’agrada veure despuntar el sol al matí per damunt la mar, sentir la seva olor penetrant als pulmons, arribant fins al racó més apartat del meu cos. És una injecció de vida, una glopada d’energia vital, però avui no és això el que m’ha dut fins aquí. No va ser fins fa uns anys que vaig presenciar el que ara tot just estava a punt de passar i que llavors ja feia anys que es repetia religiosament. Aquella parella d’avis m’havia ben atrapat.
El sol ja és al seu lloc, presidint l’escena sobre un mantell d’aigua blava. Les onades, inquietes, no poden esperar més i trenquen desesperades contra les roques del moll, pintant-lo de blanc sense mesura. Ha arribat el moment. Ell s’afanya a treure una petita capsa de fusta que guardava a la butxaca de l’abric, es gira i l’hi ofereix a aquella dona gran, la seva muller. L’agafa rient, vergonyosa, com si fos la primera vegada que accepta alguna cosa d’aquell home. Li passa la mà per sobre de la d’ell i llavors amb totes dues, obre la capseta.
Se la mira, tanca els ulls i respira profundament, somriu, està buida, però sols aparentment. Una llàgrima li baixa per una galta. El vent no ha tingut temps d’eixugar-la, ell s’ha avançat, li la treu amb un petó suau mentre amb la mà li acarona l’altra galta. Ella es mossega els llavis i delicadament tanca la capsa, fins l’any que ve.
Fa molts anys, quan encara tots dos eren xiquets, ella li va regalar aquella cap-seta de fusta un dia com avui. Un dia vint-i-tres d’un mes d’abril. Li la va regalar perquè ell hi posés a dintre el que més s’estimés.
– Un petó – va dir ell – fes-me un petó i el guardaré per sempre més, és el que més desitjo – I ella li’l va fer.
Van decidir que el guardarien allà dins i que cada vint-i-tres d’abril l’obririen per veure si encara hi era. Guardaven el primer petó que es van fer plens d’innocència i cada any se’l miraven per uns moments al mateix lloc on el van tancar. Qui els havia de dir a aquells xiquets que algun dia s’agrairien tant haver tancat aquell petó, allà. La memòria és un lloc massa fràgil per guardar les coses que t’estimes, i més quan et fas gran.
Només les ones i el sol sabien d’aquell joc, eren còmplices en silenci de l’amor que mantenia lligats a aquella parella de xiquets de vuitanta anys. Ella feia mesos que era incapaç de reconèixer el seu propi marit, el seu xiquet. El pas del temps li estava segrestant la vida, els records, però no havia pogut amb la capseta i el què guardava.
Avui, havia tornat a somriure.