Un dels arguments dels negacionistes del canvi climàtic és recórrer als cicles de la natura. Si bé és cert que a la natura tenim multitud d’exemples de fenòmens cíclics, aquests no sempre permeten explicar el comportament del clima malgrat tenir-hi influència. Vegem-ne alguns un parell d’exemples.
Corba de Keeling
Des de l’any 1958 que es monitoritza la concentració de CO2 a l’atmosfera. La concentració d’aquest gas a l’atmosfera està íntimament lligada amb la temperatura mitjana de la Terra per la capacitat que té la molècula de diòxid de carboni (com també altres: aigua, metà…) per absorbir la radiació infraroja d’ona llarga.
Triar un lloc adequat per a mesurar els valors d’aquest gas té els seus inconvenients. Si volem una mesura mínimament objectiva ens n’haurem d’allunyar de zones industrialitzades i on pugem acceptar que els valors allà registrats siguen representatius d’una distribució homogènia del gas al llarg i ample d l’atmosfera terrestre. Aquest lloc el trobem a les illes Hawaii, al volcà Mauna Loa, a gairebé 3400 m d’altitud sobre el nivell del mar.
Des d’aquell 1958 que les mesures de concentració de CO2 s’han mantingut de forma ininterrompuda i això ens ha permès disposar d’un dels arguments més potents pel que fa a l’evidència del canvi climàtic i la seua relació amb l’activitat humana. La representació d’aquests valors de CO2 amb el temps es coneix com a corba de Keeling en honor a David Keeling que va ser qui va iniciar les mesures.
La concentració de CO2 es mesura en parts per milió (ppm), és a dir, mil·ligrams de CO2 per kilogram d’aire.
A la gràfica s¡observa clarament la influència del cicle astronòmic corresponent al moviment de translació terrestre al voltant del Sol. Com a conseqüència de la inclinació de l’eix de rotació terrestre, els hemisferis queden exposats de manera més acusada al Sol en funció de si som a l’estiu o a l’hivern. Així, durant l’estiu l’hemisferi nord hi és més exposat i durant l’hivern (estiu austral) és el torn de l’hemisferi sud. Aquest fet té una influència directa amb la quantitat de CO2 a l’atmosfera al llarg de l’any. Les terres emergides són més a l’hemisferi nord que al sud i, de retruc, la fotosíntesis de les plantes és més significativa en aquest hemisferi que no en l’altre. Recordem que mitjançant la fotosíntesi les plantes obtenen energia tot aprofitant la llum del Sol alhora que transformen el CO2 en O2. Això comporta una fixació de carboni de l’atmosfera en matèria orgànica (compostos de carboni).
S’observa que a l’eixida de l’hivern la concentració augmenta fruit de la baixa activitat fotosintètica a l’hemisferi nord. A mesura que avança la primavera els nivells comencen a baixar tot arribant a un mínim a finals d’estiu. A partir d’ací i amb l’arribada de la tardor, comencen a repuntar.
L’efecte de l’activitat fotosintètica és, clarament, cíclic i amb una periodicitat anual.
Si no hi haguera cap altre fenomen associat, l’evolució de la concentració de CO2 atmosfèric es limitaria a aquest efecte cíclic. Ara bé, l’activitat humana porta dècades emetent quantitats ingents de diòxid de carboni i, per tant, això s’ha de veure a la gràfica d’alguna manera. De fet, així és. Podem veure com la tendència és a augmentar malgrat l’oscil·lació constant produïda per l’acció fotosintètica de la vegetació del planeta.
Aquest increment, a més, podem veure que s’accelera. Per a passar de les 320 ppm a les 340 ppm van ser necessaris 40 anys (1960-1980) aproximadament. En canvi, per fer un increment de 20 ppm més, no van haver de passar-ne 40 més. a mitjans de la dècada de 1990 ja els havíem assolit. Les 380 ppm arribaven el 2005 aproximadament (només van caler 10 anys, la meitat del temps que 30 anys abans); es 400 al voltant del 2015 i a dia d’avui ja superem les 420. La conclusió és que l’acumulació de CO2 a l’atmosfera s’està accelerant.
Si la relació diòxid de carboni atmosfèric – temperatura està demostrada, caldria observar un patró similar amb les temperatures.
Temperatura mitjana global
Grant Foster i Stefan Rahmstorf van publicar el 2011 un article en què es presentaven les mesures de la temperatura mitjana global del planeta a partir de dades de 5 sistemes de mesura diferents (NASA, NOAA, HadCRU, RSS, i UAH. L’article mostrava l’evolució de les temperatures a la Terra entre 1979 i 2010. Recentment Foster ha publicat una revisió de l’article al seu blog tot afegint-hi les mesures de temperatura fins ara i millorant la metodologia en el tractament de les dades.
Els resultats es sintetitzen a la gràfica següent.
S’observa una tendència en les temperatures molt semblant a l’observada a la corba de Keeling. Les observacions fetes inclouen l’efecte dels cicles de l’activitat solar, erupcions volcàniques i els fenòmens del Niño i la NIña, però s’han filtrat per tal de poder obtenir dades més objectives que permeten avaluar l’evolució de la temperatura mundial sense aquests efectes. El resultat és el mostrat: un increment de la temperatura que s’accelera a mesura que passen els anys.
A l’eix d’ordenades es representa la variació de la temperatura mundial respecte els valors preindustrials. Entre 1950 i 1990 l’augment de la temperatura va ser de 0,5 ºC; entre 1990 i 2010, 0,5 ºC més; i entre 2010 i el present, pràcticament 0,5 ºC més. La conclusió és evident, tot s’està accelerant. El mateix que vèiem amb la concentració de CO2 observem amb les temperatures mitjanes del planeta: cada vegada necessitem menys temps per fer un salt (en concentració o en increment de temperatura) equivalent.
Al principi del gràfic (1950) vam necessitar 40 anys per augmentar mig grau la temperatura mitjana global, a partir de 1990 només ens en van caldre 20 per incrementar-la en mig gra més i, ara, estem ja al llindar de l’altre mig grau. El 2023 es va estimar l’increment de temperatura mundial en 1,48 ºC, a les portes del límit marcat pels Acordes París de 2015 per a 2030. Sembla evident que el 2030 no només haurem superat el topall dels 1,5 ºC sinó que molt probablement ens estarem acostant als 2 ºC si seguim la tendència observada al gràfic.
Més enllà de la linealitat
Si els tempos vingueren marcats per fenòmens cíclics, observaríem oscil·lacions que fins i tot podrien ser previsibles, però l’activitat humana ho ha trastocat tot. A més, ho estem fent de manera tal que no som capaços de prendre consciència dels canvis produïts als sistemes. Com ja vaig explicar a l’entrada dedicada a la linealitat, l’ésser humà tendeix a visualitzar els canvis de forma progressiva, lineal, i sovint som incapaços d’adonar-nos de quan aquestes tendències s’escapen d’aquesta linealitat per a acoblar-se molt més ajustadament a tendències exponencials.
Tant en la concentració de diòxid de carboni com en l’evolució de les temperatures tenim dos exemples magnífics per explicar això a l’aula o perquè aquells adults que ja no hi són a les aules puguen entendre mínimament els riscos als quals ens exposem. I una vegada entesa aquesta evolució, actuar en conseqüència. Què fem?