Divendres agafava ressò un article sobre l’AMOC (Atlantic Meridional Overturning Circulation) en què es mostren els resultats d’un complex model matemàtic aplicat al comportament d’aquest corrent oceànic. Les conclusions són esfereïdores perquè mostren indicis d’un acostament a un punt de no retorn de la circulació oceànica de l’Atlàntic nord. La conseqüència seria una caiguda dràstica de les temperatures a l’Europa occidental així com canvis extrems en el clima de moltes regions del planeta.
Com per desgràcia acostuma a passar en aquestes situacions, el sensacionalisme i els titulars que busquen el clickbait no es van fer esperar. Molts anunciaven gairebé l’arribada d’una glaciació imminent o qualsevol altre escenari apocalíptic digne d’un guió de Hollywood (de fet és el que ens oferien a la pel·lícula The day of tomorrow de 2004).
Què n’hi ha, de realitat?
La manca de rigor científic és, malauradament, una constant en bona part de la informació que ens arriba a través dels mass media. Això sí, en la gran majoria dels casos té un origen sòlid que, posteriorment, pateix tot tipus de mal-interpretacions, interpretacions o simplement omissions interessades que, en definitiva, acaben sent el mateix.
En el cas que ens ocupa la pel·lícula abans citada hi té molt a veure i m’he trobat diverses vegades havent d’explicar-ne els detalls a l’aula quan algun alumnes em venia amb la pregunta: és veritat que ve una glaciació?
Ara bé, d’on ve aquesta hipòtesi? Diguem-li així, una hipòtesi.
Què és l’AMOC?
Les aigües dels oceans estan interconnectades a través d’uns corrents oceànics que distribueixen el calor a través de tot el planeta. Aquests corrents condicionen el clima de tot el planeta, des del règim de pluges, les temperatures o, de retruc, l’agricultura que es dona ací i allà. Canvis en aquestes corrents modifiquen ecosistemes sencers. Els canvis, però, no es produeixen d’avui per demà, de manera que aquests permeten l’adaptació de les espècies. Val a dir que no totes ho poden fer.
Com es pot veure a la imatge, hi ha zones on la temperatura de les aigües són més altes que en altres, de manera que parlem de corrents càlids i de corrents freds. Si ens fixem en el tram que aquesta cinta transportadora de calor recorre a l’Atlàntic nord, ens estarem centrant en el que coneixem com a AMOC.
La corrent del Golf forma part d’aquesta AMOC i es correspon amb el corrent càlid que transporta calor des del Carib fins a les costes d’Europa occidental. Aquest corrent és el responsable del clima temperat que tenen les Illes Britàniques, per exemple, en comparació amb el de Terranova, a l’altra banda de l’Atlàntic, que es troba a la mateixa latitud.
El que succeeix quan aquestes aigües càlides pugen cap al nord és un augment de la seua salinitat (s’ha anat evaporant aigua a mesura que circulen cap al nord, alimentant així borrasques atlàntiques) i un refredament conseqüència d’ocupar latituds superiors. Els dos efectes tenen com a conseqüència un augment de la densitat d’aquestes aigües que, quan es troben amb l’aigua més dolça (amb menys salinitat) de l’Àrtic, s’enfonsen per després retornar cap al sud pel fons oceànic.
Quin perill representa un col·lapse de l’AMOC?
Modificar qualsevol punt d’aquesta cinta transportadora de calor implica efectes directes sobre el clima perquè hi ha zones d’intercanvi de calor amb l’atmosfera i, per tant, apareix la possibilitat immediata de canvis en el clima regional de certes àrees.
L’Atlàntic nord és una d’aquestes zones. Es tracta d’una zona molt sensible perquè un canvi en l’aportació d’aigua dolça provinent de l’Àrtic provoca canvis en el punt en què les aigües càlides s’enfonsen. Si el volum d’aigua dolça (menys densa) augmenta, el punt d’inflexió, d’enfonsament, de les aigües càlides provinent del sud es desplaça cap a latituds més meridionals i això provoca un refredament de tot l’Atlàntic més septentrional.
Un augment de les temperatures del planeta com el que estem patint porta associat un desgel massiu de l’Àrtic i, sobretot i més alarmant, del gel que hi ha sobre Grenlàndia. Aquest és el punt on les especulacions comencen i on l’estudi a què es refereix l’article que ha provocat tot l’enrenou pren cos. L’estudi modela què passaria si es vessaren grans quantitats d’aigua dolça sobre l’Atlàntic nord. La resposta és que l’AMOC col·lapsaria en unes poques dècades i el clima a Europa occidental es refredaria considerablement donant lloc a l’inici d’una més que probable glaciació.
Els precedents
Aquesta hipòtesi té uns fonaments sòlids perquè hi ha registres que indiquen que això ha passat diverses vegades en els darrers 800.000 anys. En analitzar l’aire atrapat en microbombolles al gel antàrtic durant mil·lennis, s’ha pogut analitzar la seua composició i, així, s’ha pogut conèixer la concentració de CO2 de l’atmosfera de tot aquest període i s’ha pogut estimar la temperatura del planeta a partir de la proporció existent de dos isòtops d’oxigen (O16 i O18) i d’hidrogen (H1 i H2). Quan es representen els valors de forma conjunta, el resultat és una radiografia del clima passat ben interessant.
De la gràfica es desprenen una parell de qüestions que cal assenyalar. D’una banda s’observa com l’increment en la concentració de CO2 porta associat un augment de les temperatures, cosa que també estem observant ara, i per una altra banda podem veure com després de cada augment sobtat de les temperatures tenim un període d’uns quants milers d’anys amb temperatures per sota de la mitjana. Aquests períodes coincideixen en el temps amb les glaciacions que tenim datades per altres mètodes. Podem comprovar com els períodes de temperatures més suaus (períodes interglacials) són més curts que els anteriors, cosa que ens porta a concloure que al planeta li costa molt eixir d’una glaciació però, per contra, li costa relativament poc entrar en una de nova. Sempre tenint en compte que ens movem en temps geològics i que són pràcticament imperceptibles a l’escala d’una vida humana.
Ara bé, si ens hi fixem, podem veure com en cap moment en aquests darrers 800.000 anys s’han superat les 300 ppm (parts per milió) de CO2. Als inicis de la revolució industrial (s. XVIII) la concentració d’aquest gas era d’unes 250 ppm i no va ser fins la dècada de 1960 que es va superar la barrera de les 300 ppm. És a dir, el que el planeta no havia fet en els darrers 800.000 anys ho vam aconseguir amb la crema de combustibles fòssils fins el 1960. I això no havia fet més que començar. Avui, mentre escric aquesta entrada al blog, la concentració de referència (a l’observatori del Mauna Loa de les illes Hawaii) és de 422,8 ppm. Una autèntica barbaritat. hem superat en pràcticament un 41% el màxim històric del període estudiat.
Se sap que l’escalfament de l’atmosfera patit en els períodes interglacials porta associat una aturada de l’AMOC per efecte de la fusió del gel àrtic i part del grenlandès. Poteriorment es produeix un refredament del clima a l’Atlàntic nord (Europa inclosa) i s’inicia una glaciació. Tot això, insisteixo, en una escala de temps geològica. No com a The day of tomorrow que succeeix en un cap de setmana.
La gran incògnita
És aquest fet el que fa anys que alimenta la hipòtesi del que pot passar després de l’augment de les temperatures que hem provocat aquests darrers dos segles. La qüestió clau és respondre a les preguntes:
- Passarà ara el mateix? Després d’aquest escalfament global la Terra respondrà com les darrers vegades i entrarem en una glaciació?
- I, si ho fem, serà la baixada de temperatures igual de brusca que la pujada? És a dir, serà perceptible en el transcurs d’una vida humana?
La primera pregunta genera molta controvèrsia perquè l’augment de la concentració de CO2 està sent tan acusat (recordem, portem un 41% més que el màxim històric) que la comunitat científica no té clar si la Terra respondrà com fins ara o si potser ens endinsem en un nou escenari que comportarà un tipus de resposta nou i per tant desconegut. Amb tot, la possibilitat d’observar un comportament similar als estudiats hi és, i és justament aquesta opció la que promou la recerca al voltant del comportament de l’AMOC.
A la segona resposta dona resposta l’estudi que ha motivat aquesta entrada. A partir de la simulació en un model climatològic de darrera generació s’ha observat que el pas al període glacial seria extraordinàriament ràpid, en el decurs de poques dècades (una vida humana). Les conseqüències són catastròfiques perquè cap societat està preparada per a adaptar-se a uns canvis tan radicals.
Cal ser prudents
Que el clima del planeta respongui amb un efecte rebot, que després de l’ascens desmesurat de les temperatures que estem vivint vinga una disminució sense precedents, és una opció. Ara bé, de moment no hi ha evidències concloents de que haja de ser així. I això comporta dos perills.
En cas que la hipòtesi siga certa, es corre el perill de pensar que tant és el que fem ara i, per tant, no cal que patim per reduir emissions de gasos d’efecte hivernacle (GEH) ni que dediquem esforços a polítiques de lluita contra el canvi climàtic. Això seria un error fatal, perquè els problemes del creixement econòmic no es limiten únicament i exclusiva a l’emissió de GEH, sinó que van molt més enllà.
I en cas contrari, si fos falsa, ens aboca a un futur incert però que sense cap mena de dubte comporta un augment encara més acusat de les temperatures. Només això ens condueix a un planeta inhabitable per a l’espècie humana. Així que tant si la hipòtesi és certa on si no ho és, les polítiques de decreixement energètic i de consum haurien de començar a ocupar el debat públic de forma urgent.
Un debat que ve de lluny
El més que probable col·lapse de l’AMOC i les seues conseqüències és un debat que apareix en l’esfera pública de forma recurrent cada vegada que un nou estudi aporta quelcom de nou. Recordo que el curs 1999-2000 impartia una matèria optativa de meteorologia a l’ESO i ja va aparèixer aquest debat. No va se fàcil fer entendre l’alumnat que els escenaris hipotètics són just això, hipotètics, i que de la mateixa manera que no es poden descartar mentre no hi haja evidències en aquest sentit, tampoc podem donar-los per vàlids sense més.
La conclusió a què van arribar és que, per si de cas, anirien fent bufandes per als seus eventuals nets.