La suspensió tàcita de la política, així subtitula la filòsofa italiana Donatella Di Cesare aquest assaig sobre l’augment de governs autoritaris arreu del món malgrat haver eixit de processos democràtics.
Di Cesare analitza el perquè d’aquest fenomen aparentment contradictori a partir d’elements que estan erosionant l’essència de la democràcia des de dins i fan aparèixer aquestes opcions polítiques com a perfectament legítimes. Entre aquests destaquen una espècie de crisi existencial en què es presenta una societat sense futur on es posa el focus en la seguretat de l’statu quo i on tot allò vingut de fora representa una amenaça. Davant d’això emergeix com a solució plausible la fe cega en una tecnologia i uns tecnòcrates capaços de donar resposta als «problemes reals» de la societat.
La intensitat i la fugacitat amb què vivim el present fan que, com a societat, ens estem tornant incapaços d’imaginar el futur. Imaginar el futur entés com la possibilitat de visualitzar nous horitzons alternatius que ens permeten evolucionar col·lectivament. Ans al contrari, tenim l’atenció posada en el jo i en l’ara de manera que restem aïllats socialment i temporal. Aquest punt de partida representa la cimentació perfecta per construir el mite de la inseguretat permanent i l’amenaça constant que només un aparell d’estat ben centrat en el que «realment importa» pot donar-hi resposta. S’introdueix així a l’assaig l’obsessió actual per la segueretat i les fronteres en els estats avançats.
És a partir d’aquesta darrera qüestió que l’autora fa tota una sèrie de reflexions sobre el fet migratori, els migrants i què vol dir exactament ser migrant per posar el focus en un detall cabdal que he trobat particularment clarivident: les nostres democràcies han evolucionat cap a una concepció immunitària del sistema. L’observació de Di Cesare s’apuntala en el fet que allò que en sel seu dia fou concebut com a democràcia (el poder de poble al servei de la polis) ha acabat transmutant en uns sistemes de gestió d’un ens basat en principis familiars (l’oikos grec, la casa, la llar) on el primordial és el benestar i protecció dels seus integrants. No és d’estranyar, doncs, que la defensa dels drets humans estiga sent subtilment substituïda per la defensa dels drets del ciutadà. El rerefons és aquesta substitució de l’objectiu final de la democràcia, passa de servir la societat (el bé comú) a protegir l’statu quo del ciutadà (l’individu). D’ací que titlle la democràcia, en un sentit gairebé mèdic, d’immunitària.
Des d’aquesta òptica no ens hauria d’estranyar en absolut la deriva neofeixista que està prenent la política mundial a occident. Com tampoc ens hauria de sorprendre, a nivell de l’estat espanyol, l’esforç que fa el PP per difuminar i blanquejar, sota el concepte d’arrelament (arraigo en diuen ells), el discurs los españoles primero de la ultradreta. I això paral·lel a la proliferació de campanyes publicitàries encoratjant-nos a protegir els nostres i allò nostre amb tota mena de sistemes de seguretat. Sembrar la por i la desconfiança en tothom diferent (nom només immigrants) és un nínxol de negoci que s’està aprofitant i de quina manera!
Acaba l’assaig amb un capítol dedicat a la crisi de l’habitatge posant l’accent en el sentit primogeni del mot habitari i el seu derivat co-habitar. Absolutament pertinent en el temps que vivim.