Fa poc més d’un any descobria a travès d’un article de VilaWeb un projecte de mecenatge per a filmar un documental sobre Ánchel Loís Saluda, un pastor d’Espierba (Sobrabe), que duia 46 anys recopilant lèxic d’una variant de l’aragonès, el belsetà. El projecte em va semblar fascinant i hi vaig participar modestament en la campanya de mecenatge.
La sorpresa va venir aquest hivern quan un company del Centre d’Estudis dels Ports, Salvador Pallarés, ens proposava de fer uns passis del documental a la comarca. Ell també hi havia participat en la campanya de mecenatge, però no content amb això, s’hi havia oferit al protagonista, Ánchel Loís, per a passar a format digital els milers d’anotacions que tenia fetes a mà en paper, en desenes de llibretes. L’objectiu final és traslladar tot aquest patrimoni lingüístic a un diccionari i fer-lo públic.
De moment el documental segeuix el seu camí per diferents festivals i en acabar la gira es farà d’accés lliure a través de la plataforme YouTube. De moment podeu veure el tràiler ací.
Un exemple de ciència ciutadana
El cas d’Ánchel és un exemple impressionant de ciència ciutadana com pocs n’hi deu haver. La curiositat i l’afany de saber no van lligats a un títol acadèmic, això és de sobres conegut, però que algú s’hi capfique amb tanta dedicació i tant de rigor en un camp que no és en absolut el seu, és digne d’admiració i tot un regal per a la disciplina en la que es submergeix.
Ánchel és pastor a Espierba, un poblet de la vall de Pineta i que depèn administrativament del municipi de Bielsa. Allà viu amb sa mare i té cura de les seues vaques i ovelles. Tothom que haja tingut un mínim contacte amb la ramaderia sabrà el sacrifici que implica. És en aquest context que durant 47 anys (perquè continua la seua tasca) ha trobat temps per entrevistar la gent gran de la vall de Bielsa perquè li expliquen el significat de les paraules i li’n descobrisquen moltes més. La tasca monumental de recopilació és impagable, però no content amb això també va enregistrar moltes d’aquestes entrevistes, de manera que no només té el lèxic sinó que també té documentat la pronúncia, l’accent, la cadència… Un tresor per a la lingüística com pocs n’hi ha.
El fet que ell siga parlant nadiu de la variant dialectal li afegeix un valor extraordinari al treball perquè és capaç d’extreure matisos que a altres filòlegs o lingüistes se’ls podrien escapar. A més, justament el det de ser-ne parlant i vei de la vall li ha permés durant tots aquests anys tenir accés a tot d’informants que molt probablement s’haurien mostrat reacis a participar en cap projecte que tinguera la mateixa finalitat, recuperar el belsetà. Així, xarrant i xarrant amb la gent gran ha anat bastint un corpus lingüístic de més de 21000 paraules (segons ell mateix) i que és una autèntica relíquia amb un valor patrimonial incalculable. Cal tenir present que actualment el belsetà el parla de forma nadiva molt poca gent a la vall i està en perill d’extinció.
La desídia de l’administració
L’aragonès pateix un abandonament institucional de tal magnitud que es pot considerar una llengua a la intempèrie, abocada a la seua desaparició sense cap suport que la puga mantenir. En el cas del belsetà, Ánchel denuncia que el mennysteniment arriba fins i tot des de l’administració local, no només la provincial o l’autonòmica. Dècades de ridiculització, persecució i hostilitat institucional han impregnat de tal manera la població que són comptats els casos de parlants que consideren la seua llengua materna tan digna com qualsevol altra i, des d’eixa posició, lluiten per defensar-ne l’ús.
En alguns territoris aquestes llengües tenen el reconeixement de llengua oficial (dic oficial perquè tot i que cooficial implica la seua oficialitat no subordirnada, no sempre s’interpreta així), com és el cas del País Valencià, Catalunya, les Illes Balears, Euskadi, Navarra (en algunes zones) o Galícia. Ara bé, en el cas de l’Aragó, tot i tenir una llengua pròpia única (l’aragonès) a banda del català a la Franja, mai ha cercat la seua cooficialitat i ho ha reduït sempre a l’àmbit folclòric.
Personalment crec que el gran obstacle per al reconeixement de l’aragonès és el fet que a l’Aragó també s’hi parla català. Atorgar-li a l’aragonès el reconeixement que mereix implicaria fer el mateix amb el català allà on es parla, des de la Ribagorça fins al Matarranya. I això són paraules majors. La catalanofòbia de les institucions aragoneses gairebé pot considerar-se un tret identitari, fins al punt de deixar perdre un patrimoni propi tan valuós com una llengua pròpia abans de cedir-li cap concessió als aragonesos que parlen català. Un exemple pervers d’autoodi que mereix ser estudiat profundament.
Siga com siga, l’actitud i compromís d’Ánchel envers la seua llengua és envejable i hauaria de ser un exemple per a tots els parlants de les llengües minoritzades. No és d’estranyar que el passi del documental dirigit per Maxi Campo desperte tanta empatia i tanta complicitat entre el públic de qualsevol de les llengües de l’estat que es troba en la mateixa situació. Així que si en teniu ocasió, no perdeu l’oportunitat de veure’l.