Escric aquesta entrada mentre la mesa de negociació (si és que encara podem anomenar-la així) segueix en marxa. La Conselleria s’hi ha presentat amb més de tres quarts d’hora de retard tot fent saber a la premsa que era per raons de seguretat perquè alguns directors generals no hi podien accedir de forma segura. Què no hi eren a Conselleria treballant tot el matí? Sense comentaris. L’única finalitat era provocar i alimentar el seu discurs de «condemnem tota la violència vinga d’on vinga» que tan dòcilment repliquen els seus mitjans afins.
Hem de signar un pamflet?
El document per a l’acord que han presentat és absolutament vergonyós. No és més que el mateix que ja havien presentat, amb alguns canvis insubstancials, passat a net. Un document més pensat per a fer-lo arribar a la premsa i qui sap si també a les famílies (ja ho veurem) que no per a establir cap negociació.
El document presenta, amb format propagandistic, les partides pressupostàries aprovades pel Consell amb el seus respectius augments percentuals respecte els pressupostos anteriors. Propaganda! Però el més indignant és que això es presenta en un format definitiu, com si fora una linia roja sobre la qual no cal parlar-ne més perquè aviat tindrà rang de llei (en ser aprovats a les Corts). Quin tipus de negociació és aquesta? El procediment hauria de ser just el contrari, el que ixca de la mesa de negociació hauria de condicionar els pressupostos i no a l’inrevés.
Han estat tota una setmana per passar a net el que divendres van aprovar al Consell, l’avantprojecte de llei de pressupostos 2026. El sainet de les reunions telemàtiques amb els sindicats minoritaris ANPE i CSIF d’aquesta setmana no ha estat més que una estratègia cruel per a desgastar el professorat en vaga i fer caixa. Res que ens sorprenga a aquestes alçades.
Actuen sobre fets consumats i pretenen fer-ho passar per una negociació on regna el diàleg. Això és filibusterisme!
I ara què?
No sé quin full de ruta marcaran els sindicats i la coordinadora d’assemblees docents però, en la meua humil opinió, crec que caldria aturar-ho tot i suspendre, metafòricament parlant, la Conselleria: enviar-los a setembre!
En primer lloc caldria desconvocar la vaga indefinida, impedir que ens seguisquen xuclant el sou. Som a final de curs, està tot el peix venut com qui diu i han blindat de tal manera les avaluacions que la vaga no té sentit. Anem als centres, avaluem l’alumnat i dediquem-nos aquestes setmanes a fer una vaga de zel amb les intervencions acadèmiques i burocràtiques mínimes. Els pocs dies lectius que queden dediquem-los a fer pedagogia de la revolta sindical, dels drets socials, del que volen dir els serveis públics, etc…
Evidentment, no se signa res a nivell sindical.
Convocar automàticament una jornada de vaga per al primer dia lectiu del curs 26/27 i preparar tot un calendari de mobilitzacions per al proper curs.
Convertir-nos en autèntiques caparres que no es puguen traure de sobre, ni el President ni la Consellera ni el Secretari Autonòmic. Allà on tinguen un acte públic, allà que troben desenes de samarretes verdes cridant.
Sol·licitar a cada Consell Escolar Municipal que els diners retinguts per la vaga als docents que l’hem secundada s’invertisquen en els centres públics del municipi i que l’assignació, lògicameent addicional, conste explícitament a cada centre.
Suspendre la renovació de llibres de text de la Xarxa Llibres, a excepció feta d’aquelles editorials valencianes que editen en valencià i que prou tenen amb el bloqueig institucional a què les sotmet el Consell actual.
Votar NO quan s’hagen d’aprovar les eixides extraescolars del curs 26/27 al Consell Escolar pertinent. Si és que arriba a plantejar-se eixe punt a l’ordre del dia.
L’èxit de la vaga indefinida
I, sobretot, que ningú pense que tot aquest esforç emocional i econòmic no ha servit de res. La partida no s’ha acabat. Hi ha una victòria que ja tenim i amb la que no comptaven. Aquesta vaga ha unit i ha cohesionat una part importantíssima del col·lectiu docent com feia dècades que no es veia. I no només ha creat lligams forts entre els i les docents sinó que ha despertat una consciència de classe que molts creien anestesiada. Hem trobat la solidaritat, la comprensió i l’empatia d’altres col·lectius i d’una part molt important de les famílies. Això no té preu.
Avui som més forts i més fortes que l’11 de maig, hem aprés a organitzar-nos, a cuidar-nos i a definir molt bé on hem de posar els esforços i on no.
AIXÍ QUE ACÍ NO S’HA ACABAT RES!