La notícia del pla pilot del Govern català que pretén introduir mossos d’esquadra als instituts per tal de combatre la indisciplina em va deixar glaçat. Amb aquesta mesura, per molt pla pilot que siga, l’administració catalana mostra públicament la seua renúncia a resoldre el que és un problema escolar amb eines pedagògiques i aposta per la via punitiva. És terrible ser testimoni de com un govern democràtic renuncia a educar. I més encara quan qui ho fa és un govern d’esquerres.
El missatge que es trasllada a la ciutadania és clar: els professionals de l’educació són incapaços de donar resposta al problema de forma pedagògica i/o educativa. Cal recórrer a les forces i cossos de seguretat per posar-hi ordre. Una vegada més, davant situacions de certa complexitat social, es transmet la imatge de la incapacitat de les eines pròpies de l’administració pública per a resoldre-les. Paral·lelament es fa palés davant la societat que l’única manera d’afrontar aquestes situacions és per la via de la disciplina militar. L’autoristarisme implícit d’aquestes front el debat i la reflexió pausada, la militarització front a la confiança en els professionals adequats.
El cas és que la mesura, tot i deixar-me perplex, després de pair-la, la vaig trobar molt en la línia del que s’ha estat fent els darrers anys. No és la primera vegada que es fa servir la jerarquia militar per a donar resposta a qüestions que res tenen a veure amb la seguretat de l’Estat. Tots recordem les primeres rodes de premsa per explicar-nos què s’estava fent per a tractar la pandèmia del COVID en les que, acompanyant al tècnic en epidèmies de l’administració, apareixien alts càrrecs de l’exèrcit, de la guàrdia civil i de la policia nacional. Quin mal que van fer aquelles imatges! Un govern democràtic, màxima expressió de la voluntat d’una societat lliure, que deixava clar al poble que per a les coses realment serioses cal recórrer a la jerarquia militar, a l’ordre autoritari… I això en un país que ha patit una dictadura cruel i, per a més vergonya i descrèdit, la mesura l’executava un govern socialista, «d’esquerres». Ben mirat, no ens hauria de sorprendre tant la mesura d’ara del govern català, al cap i a la fi el president Illa era el ministre de sanitat en aquell moment…
No són casos aïllats
La militarització com a resposta comença a ser la tònica habitual. De fet, ja fou amb el govern Zapatero que es va militaritzar el servei de resposta davant les emergències. La protecció civil en mans de militars. La creació de la Unitat Militar d’Emergències (UME) fou una maniobra d’emblanquiment de l’exèrcit per tal de transmetre una imatge més amable del cos. Fixeu-vos en el seguiment mediàtic que se’ls hi fa cada vegada que se’ls sol·licita actuar. Es podria haver optat per reforçar els cossos d’emergències que ja existien (bombers, sanitaris, protecció civil…), però la tria fou una altra. Per què?
Recentment, al País Valencià, hem vist com després de la DANA del 29 d’octubre de 2024 es creava una vicepresidència per a la reconstrucció i es posava en mans d’un tinent general retirat de l’exèrcit, Francisco José Gan Pampols. Sense comentaris.
Tots aquests casos tenen com a denominador comú el missatge subliminal que es dona a la societat: l’administració pública fruit de processos democràtics és incapaç de donar resposta eficient als problemes de la societat per una banda i, per una altra, és l’autoritarisme consubstancial a l’estament militar qui realment estat capacitat per a resoldre’ls.
Després ens sorprenem que en les generacions més joves el percentatge de població que creu que un règim autoritari és més eficient que un de democràtic no faça més que augmentar. De la mateixa manera que ens sorprenem que en les mateixes generacions la confiança en la democràcia perda punts a cada enquesta que es publica, o que el discurs de l’extrema dreta siga abraçat tan desacomplexadament.
Font de la imatge: La Directa