La degradació a la que s’ha vist sotmès el sistema educatiu ve de lluny, no és cosa de quatre dies. Al darrera s’hi amaguen interessos econòmics que podríem reduir en un senzill qui vulga coneixements, que pague per ells. Un subtil desmantellament de l’ensenyament públic en favor del sector privat.
L’últim episodi d’aquest desmantellament, després de degradar i devaluar l’educació, és la supressió massiva de cicles de formació professional. Paral·lelament hem assistit a l’aparició d’una oferta creixent de cicles en centres privats. Primer es crea una massa ingent d’alumnes sense el nivell suficient per continuar cap al batxillerat i graus. Davant la creixent demanda de places en cicles formatius, l’administració gestionada per la dreta, en comptes d’augmentar-hi l’oferta, hi veu una oportunitat d’enriquiment. El que cal, a ulls seus, és augmentar l’oferta, sí, però la privada i, si cal, concertar-la. A més, es força amb la reducció de places públiques. La jugada és rodona, per a ells, per descomptat.
Això només és un exemple de tot plegat, un més. Com a docent he vist aquesta degradació pausada però constant del sistema i sempre he estat del parer que les vagues en defensa de l’educació pública no haurien de ser recolzades únicament pels docents sinó per tota la societat. I qui diu l’educació, diu la sanitat o qualsevol altre servei públic.
És des d’aquesta posició que m’hi sumo a la vaga indefinida que engeguem al País Valencià aquest proper dilluns 11 de maig. Ho faig no només com a docent sinó també com a pare. Com a pare de dos xiquets d’un poble de l’interior valencià que mereixen tenir els mateixos serveis que qualsevol altre xiquet independentment del codi postal que tinguen i que vist com va tot, la ruralitat serem els següents en la llista de retallades.
Font de la imatge VilaWeb